Estem vivint uns fets històrics decisius per la nació catalana. Les velles consciències de l'usurpador prepotent i de l'esclau claudicant i submís s'erigeixen orgulloses com torres inexpugnables al centre neuràlgic de la nostra nació, però són gegants amb peus de fang. La nova consciència, la consciència de llibertat, de dignitat i de plenitud; aquesta consciència que regirà en un futur molt proper els destins del nostre poble, està rugint ja com un riu subterrani que és a punt d'esbotzar totes les tanques que li imposen. Aquests fets que atempten contra els fonaments bàsics de la nostra nació ens obliguen a posicionar-nos, i tota resposta o manca de resposta posa en evidència a quina consciència servim amb el nostre pensament, les nostres actituds, les nostres paraules i els nostres actes. Tot aquest procés ha de ser entès no com un simple descabdellament de fets, sinó com un procés de destriament. S'està separant el gra de la palla. Tots som provats al gresol, com l'or és depurat al foc. D'aquesta tria en sorgirà la "resta" sobre la que es construirà la nova nació catalana. Hi ha molta podridura dins la nostra pàtria, i el seu destí és consumir-se sense deixar rastre. A tots els que ens hem compromés en aquest canvi de consciència, se'ns demana des del més pregon del nostre Esser que siguem capaços de portar a terme aquesta transició sense malejar-nos amb aquelles emocions, sentiments i actituds que arrosseguen cap a la destrucció. Cal que fixem la nostra atenció en la llum perenne que crema al centre del nostre Esser: la llum de la integritat, de la sinceritat amb nosaltres mateixos, de la saviesa, de la compassió, del coratge per fer allò que cal fer. I que prenguem la lliure decisió de posar aquest centre espiritual al capdavant de la nostra lluita. Tinguem la saviesa de donar el comandament de les nostres vides i de tot el procés en el que estem inmersos a la nostra autèntica naturalesa. No hem de negar la por, ni l'odi que sovint reclama el seu lloc, ni el desànim, ni la temptació de llençar la tovallola. No, hem de reconéixer tota aquesta amalgama tan humana de pensaments i sentiments i posar-la al servei del nostre centre director: l'esperit que ens aguanta. La infinita saviesa interior de cada un de nosaltres, obeint el comandament rebut, sabrà transmutar i utilitzar totes les nostres potencialitats, emocions i sentiments en benefici de la tasca que ens ha estat encomanada i que lliurement hem acceptat d'acomplir. Exhorto tots els guerrers d'aquesta nació a mostrar la màxima equanimitat davant la crueltat dels atacs que estem patin, i davant la passivitat dels qui tenen els mitjans per evitar-ho i no els utilitzen. Us exhorto a fer el pas decisiu que ens ha de garantir el resultat final: no us contempleu més com a homes febles que s'enfronten impotents als poders foscos de la mentida i l'opressió, amos durant tants segles de l'ànima d'aquest poble. Contempleu-vos a partir d'aquest precís instant com a éssers que han descobert la seva veritable naturalesa: l'esperit. Substància essèncial del nostre Esser i font de la nostra fortalesa. I posem aquest esperit al capdavant de la nostra vida individual i nacional. Aquest esperit d'integritat i absoluta plenitud ha de ser el batec del nostre coratge, la intel.ligència de la nostra ment, els mots que pronunciïn els nostres llavis, la total convicció de la justícia que ens ampara, la força que ens guia cap a la llibertat. Es l'experiència d'aquesta integritat la que ens otorga la certesa que aquest esperit a qui hem donat el comandament ens aplanarà els camins i ens proporcionarà la intel.ligència i el coratge per acomplir allò que ens ha estat encomanat. Ens dóna la convicció que el veritable poder no està en les quantitats ni en les astúcies humanes, sinó en aquesta força harmoniosa, potent i imparable que emana del centre del nostre Esser. Aquest mateix esperit ens impedirà relliscar cap a qualsevol pensament o actitud que posi en perill la consecució en plenitud de la tasca que hem d'acomplir, i farà efectiva la sentència bíblica "deu homes justos salvaran la ciutat". La nostra decisió inapel.lable de situar l'esperit com a estendart i guia de la nostra lluita és la garantia del resultat final: l'alliberament polític i mental de la nació catalana. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

El reputat coneixedor de la naturalesa humana, A. Robbins, ens recorda que "els recursos que necessitem per canviar qualsevol cosa en les nostres vides són dins nostre ja en aquest precís instant". Allò que sovint no els deixa aflorar, i fer que el canvi efectiu s'esdevingui, són les neuroassociacions que hem creat en les nostres conductes, les quals han generat uns hàbits que ens desvien de l'objectiu a assolir. Aquest hàbits ens encallen en l'anomenada "zona de comfort". Aquella zona "ja coneguda", per sortir de la qual cal sovint experimentar la manca de comfort de trencar les velles neuroassociacions, els vells hàbits. Cal coratge i lucidesa per entrar en un nou nivell de consciència que es reflecteixi en la nostra vida quotidiana. Dues condicions per crear canvis consistents en les nostres vides són: - tenir una consciència clara i determinada d'allò que vols, perquè " res no passa en la nostra experiència, si no és a través de la pròpia consciència". - tenir unes raons poderoses, uns perquès prou potents que t'empenyin cap al canvi inexorablement. Aquestes dues condicions, però, queden reduïdes a no res, si continuem fent les mateixes coses, practicant les mateixes conductes que ens han situat on som. Si no som capaços de canviar les estratègies que ens han abocat a la situació insatisfactòria de què volem sortir, les nostres vides no canviaran, i només experimentarem més dolor i frustració. Quan traslladem aquestes consideracions a la nostra vida nacional, ens adonem que les dues condicions essencials es van definint cada dia més clarament per a molts catalans. Volem la independència perquè ens hi juguem ja no només el nostre benestar material i psicològic, sinó la nostra mateixa existència com a catalans. Tenim, doncs, l'objectiu clar i unes raons prou sôlides, perquè tenen a veure amb la integritat del nostre Esser col-lectiu. Què ens té, doncs, continuament encallats en aquest fangar? La raó fonamental d'aquest fracàs continuat s'ha de cercar en la praxis de la classe política catalana, que està instal.lada en la seva zona de "comfort", practicant les mateixes velles estratègies que ens han portat a aquest cul de sac. L'estratègia dels colonitzadors, dels que inoculen la mentida cercant la confusió i l'afebliment del nostre poble, i l'estratègia dels que accepten la colonització i en fan el seu negoci. Ambdós bàndols s'alimenten i es necessiten mutuament per poder-se continuar mantenint a la seva zona "de comfort", amb les panxes plenes i les llengües impostores. I tot això mentre condemnen aquest poble a la indignitat, negant-li l'expressió del seu Ésser. Tenim d'una banda, doncs, els que defensen el dret del colonitzador. Les seves estratègies tenen com objectiu l'afebliment progressiu del poble català i la seva desaparició. Per això el seu interès a amagar els nostres símbols i a substituir la nostra llengua per la dels colonitzadors. En aquesta línia el darrer atemptat perpetrat pel govern del PP de tancar el repetidor de TV3 al País Valencià, no és el més greu, encara que sí el més desvergonyit i brutal, però hem de tenir clar que la insídia practicada continuadament pels socialistes és tan o més letal que la practicada pel PP, perquè és més subtil. Els nostres colonitzadors i els seus fidels botiflers no es cansen de repetir que en democràcia tothom té el mateix dret a defensar el seu punt de vista. S'obliden que la democràcia va ser una conquesta política per defensar la llibertat, no els drets dels opressors, dels colonitzadors. I quan aquesta democràcia es perverteix per justificar una situació a la qual s'hi ha arribat per l'ús de la força i l'abús de les lleis, dictades només a favor de l'usurpador (1), aquesta democràcia és una comèdia. Una comèdia que no es creu ningú que tingui dos dits de front i un veritable sentit de la justícia i la llibertat. A tots aquests colonitzadors que quan els ha convingut s'han emparat en les armes per reduir-nos i sotmetre'ns i que ara s'emparen en la "seva democràcia" per acabar de rematar la feina que fa 300 anys que els dura, se'ls ha de dir ben clar que davant la justícia que "ve de dalt", la justícia de l'Ésser, no tenen cap dret sobre la nació catalana, per molt que ells se l'otorguin amb les seves lleis. Perquè l'autèntica justícia només reconeix el dret a aquells homes que treballen per la llibertat i per la plenitud dels pobles, no els que utilitzen el nom de la justícia o de la democràcia com a eina exterminadora. A tots els colonitzadors, els instal.lats a Madrid, i els instal.lats a la nació catalana els diem ben alt que no els reconeixem cap dret. I denunciem amb veu clara que el genocidi que cometen contra aquest poble és el més gran abús de poder que es pot perpetrar: el crim contra tot un poble. No els reconeixem cap dret, però si que els exigim l'acompliment d'un deure, que el procés de canvi de consciència que està experimentant la nació catalana els obligarà a fer efectiu, per grat o per força: que deixin allò de què s'han apropiat i mantenen per la força, i a força de mentides i manipulació mediàtica. Que treguin la grapa de sobre la nostra nació, a fi que poguem restituir-nos allò que se'ns va arrabassar brutalment: la nostra llibertat, la nostra plenitud com a poble. La nostra ànima nacional. Pel què fa als polítics que diuen, i potser s'ho creuen, defensar la nació catalana, crec que s'haurien de replantejar seriosament les seves estratègies de submissió al colonitzador. On ens han portat els seus ingenus intents d'encaixar-nos amb Espanya? Els resultats són evidents. La nació catalana està en una situació de fallida absoluta en tots els nivells, i malgrat això, encara continuen aferrant-se a les seves posicions autonomistes, amb la vana esperança que les coses s'arreglin. Un savi va dir que la definició més gran d'insensatesa, d'alienació mental "és seguir practicant les mateixes estratègies una vegada i una altra i esperar-ne uns resultats diferents". Això és precisament el què fan aquests defensors dels nostres interessos nacionals!! El que ens hauríem de preguntar és si practiquen aquestes actituds de bogeria suïcida per manca d'intel·ligència, o perquè l'ànima d'esclau que tota colonització desenvolupa en els colonitzats, els escanya el coratge de reconéixer que amb les seves actituds claudicants i acomodatícies només justifiquen la feina del colonitzador: la nostra mort col.lectiva. Aquets trets definidors del caràcter dels representants polítics "catalanistes" i "independentistes?!": la ingenuïtat, la intel.ligència obcecada, l'ànima d'esclau......que cap país lliure toleraria en els seus representants polítics no són, però, els seus pitjors pecats. M'atreveixo a dir que la seva culpa més greu és la seva absoluta manca de confiança en el poble català. La seva absoluta manca de confiança en la nostra capacitat d'esbandir la mentida que ens atenalla i guanyar la llibertat. De fer el salt de consciència que farà la llibertat una realitat inevitable. No saben aquests senyors que les creences dels líders d'un poble es projecten sobre la seva gent? El líder que coneix profundament l'ànima del seu poble i confia en la seva gent té la capacitat de fer brollar totes les potencialitats magnífiques que estan esperant per sortir en escena. Aquesta és la tasca de l'autèntic líder: infondre autoestima, fer créixer la confiança i posar a l'abast de la seva gent els recursoso emocionals i psicològics perquè puguin desplegar totes les seves capacitats. La tasca de l'autèntic líder és recordar al seu poble, amb les seves actituds, amb les seves paraules i amb les seves accions, que són capaços de tot. Que la plenitud és al seu abast. Amb un paper d'anti-lideratge total, els polítics catalanistes i independentistes que ara ocupen els escons del nostre Parlament, exerceixen amb la seva manca de confiança i d'amor per aquest poble, una influència perniciosa sobre l'estat anímic de la nació catalana. Les seves actituds fan el nostre poble més esclau, més mesell, més trist i més infeliç, perquè li neguen el dret més essencial de tot ésser: la reconeixença de la seva vàlua, de les seves capacitats, de la seva bellesa interior i de la seva plenitud. I amb la seva actitud retardatària, frenen l'eclosió d'aquesta nova consciència que té com a senyera la llibertat. Malgrat els seus esforços, però, ja no hi ha res que pugui frenar la instauració d'aquesta consciència. I la seva presència cada dia més arrelada en el cor de més i més catalans, serà el què anorrearà la vella consciència que ara es debat en ple protagonisme en la nostra vida pública. S'esdevindrà com en la imatge símbòlica de l'enderrocament de les muralles de Jericó. La vella consciència, la dels colonitzadors i la dels esclaus donant-se suport mutuament,formen la muralla que ofega la ciutat. Una nova consciència arrelada en la Veritat i la Justícia, que vol la plenitud del poble, fa cap davant les muralles i no fa res més que donar-hi una volta cada dia, durant set dies, fent sonar el corn, fent sentir la seva veu. I el setè dia, les muralles- la vella consciència- s'esfondren. La consciència superior ha reduït al no res l'antiga concepció de la realitat. No és casualitat que es donin voltes a les muralles durant set dies i què al setè dia s'esmicolin. El número set simbolitza la plenitud. Calen set dies, simbòlicament parlant, perquè la nova consciència s'instauri en el cor dels homes. En el moment que aquesta consciència s'ha arrelat, la vella s'esvaeix. Tampoc no és casualitat que la data del 2014 contingui el número set. Ens assenyala la data de la instauració definitiva de la nova consciència com a rectora dels nostres destins nacionals. Mentrestant Catalunya Acció, amb tots els catalans portadors de l'estendart de llibertat, hem començat a donar la primera volta a les muralles tot fent sentir el corn, la crida d'allò que està reclamant el seu legítim lloc. Hem començat les voltes, que es continuaran, una per cada any, dels set que ens separen del 2014. (1) l'exèrcit, el control mediàtic, les lleis contrâries a la llibertat i plenitud del nostre poble. Lleis que han esquarterat el nostre poble, lleis que han situat la nostra llengua en u ghetto en procés d'extinció. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La manifestació de l'1D ha estat una mostra evident de l'esquizofrènia que pateix la nostra nació. El gruix de la gent que desfilava mostrava, amb els crits i lemes que entonava, el seu anhel d'independència, d'alliberament, de trencar límits, mentre les capçaleres dels dos partits i la plataforma convocant semblaven marxes fúnebres: l'encarnació de l'acceptació patètica de l'estatus quo que ens tenalla. L'escisió, la manca d'unitat al si del cos nacional català entre el clam del català delerós de solucions efectives i la claudicació sistemàtica, la manca de voluntat de les èlits, polítiques i socials, d'anar a l'arrel dels problemes que patim, siguin infraestructures ronyoses, llengua moribunda o serveis sanitaris col.lapsats, es va mostrar amb una claredat brutal a mida que els manifestants anaven arribant al final de la manifestació, on des d'un entarimat es llegia un manifest que feia llàstima. El manifest dels pidolaires. Només s'hi gosava reclamar les engrunes de la nostra herència. I això sense convicció, ni força, ni voluntat real de fer res. Només paraules buides que ens condemnen al mateix forat. Mentre, des dels manifestants s'anaven cridant cada vegada amb menys convicció crits d'independència. El manifest va ser la galleda d'aigua freda perfecta per neutralitzar qualsevol vel.leitat massa enardida!! Ja fa temps que sé que la nostra batalla política és l'encarnació de la batalla espiritual. De la batalla que no podem defugir. Però dissabte es va fer evidentíssim el símptoma que la caracteritza: aquesta esquizofrènia nacional, que va encarar les dues forces que ens esquincen: les de l'alliberament i les de l'inmobilisme, escenificant un diàleg impossible. Hi va haver gent que en va ser conscient. Una senyora al meu costat em comentava que era una vergonya tanta energia esmerçada per acabar en aquella frustració. Una noia es preguntava si la gent era conscient de l'absoluta divergència de missatges entre els convocants i els convocats. Molta gent marxava amb el cap cot i trista. Es va fer visible la impossibilitat de diàleg perquè són dos universos que s'exclouen. La naturalesa de la llibertat dissol l'esclavatge. La del coratge, dissol la feblesa. No hi ha pacte possible. Cal que no ens enganyem. La batalla política que estem vivint és, en última instància, la pugna entre aquestes dues energies. L'enemic és dins de casa. A Mateu 10,34-36, el Crist, que és el nom que la nostra tradició juevo cristiana dóna a la consciència espiritual, ja ens va dir en boca de Jesús: "No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa.(...). Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva." En el llenguatge esotèric, l'espasa és el símbol de la saviesa, de la capacitat de discerniment per anar més enllà de les aparences i estripar el vel de foscor que ens amaga la visió de la Realitat. Aquesta espasa que ens ofereix la nostra pròpia consciència espiritual, aquesta llum que viu en cada un de nosaltres, ens ha de fer veure que en tot home i en tota nació, en tot ésser manifest en el món hi ha una pugna entre a - les forces que ens criden a la inèrcia, a acatar el límit, la feblesa i el domini de la por. Les forces que només contemplen la nostra interfície i es neguen a acceptar la totalitat del nostre Ésser. I, b - les potències espirituals Reals, les que ens diuen que som lliures, totals i perfectes. Les que ens criden a trencar tots els límits i mostrar la nostra veritable naturalesa. Per això, l'autèntic enemic no és mai exterior. Només en un home o una nació on les forces de la inèrcia són dominants pot un enemic exterior posar-hi les seves grapes. Un home o un poble que sigui conscient de la seva autèntica vàlua, que hagi integrat saludablement les energies que s'emparen en la feblesa, el límit i la por, mai pot ser dominat, sotmès, ni robat. És urgent, doncs, que no ens equivoquem i no desviem la nostra atenció del nucli allà on es dirimeix el conflicte. L'estat espanyol només és l'artista convidat que propicia i s'aprofita de la preeminència en la nostra nació de les energies limitadores, febles i porugues encarnades massa bé en els nostres governants, i que també es fan extensives a un gruix considerable de la nostra gent. A nivell nacional, aquestes energies preconitzen dos models antagònics. Els qui han esdevingut instruments de les forces de la inèrcia volen una societat desintegrada. Cerquen, perquè això reforça els límits, una societat on no s'exigeix la integració dels diversos grups culturals i lingüístics que s'han anat establint en territori català. El seu model és l'amuntegament de diferents grups de gent, sense una ànima comuna que en faciliti la integració. La transversalitat cultural que propugnen és l'eufemisme que amaga la mort de la nació en benefici de la societat-massa, el plethos, on l'únic important són els aspectes materials, infraestructures..... No hi ha cap sentiment de pertinença, cap tendresa pels diferents components de la nació, cap amor per la terra o per la llengua que expressa la cosmovisió genuïna del nostre poble. Tot esdevé només instrument per la supervivència, sense cap valor per se. Xirinacs, un nom que des de la tarima va citar sacrílegament algú dels qui propugnen aquesta societat-massa, ja va denunciar abans de deixar-nos, aquesta trampa. No sé, però, quanta gent va copsar la importància del seu missatge últim. Ens posava en alerta. Ens feia parar atenció al nucli de la mentida que ens vol destruir. Les potències espirituals que treballen per instaurar la llibertat, la integritat i la plenitud saben que l'únic model Real és el de la nació autèntica integrada, el demos, un organisme organitzat internament que ocupa el seu lloc en l'espai i en el temps, en perfecta harmonia amb la resta de les nacions, formant l'organisme espiritual de la humanitat. Aquestes energies treballen per construir una nació que mostri un esperit tan potent i lluminós que la integració dels qui van arribant sigui tan natural i desitjable, que esdevingui inevitable. Aquest model ja ha estat intuït per ments tan profundes com Teilhard de Chardin i Xirinacs, cada un des de les seva especificitat. La Veritat és molt simple. Ens revela la visió diàfana i harmònica de la Realitat. Tots la duem gravada i la podem intuir clarament quan deixem d'escoltar la xerrameca de les veus confusionàries que fan la nostra existència com a individus i com a poble una experiència estranya i complicada. La nostra força en aquesta batalla cabdal és ser conscients que hi ha l'emergència d'aquestes energies d'alliberament i dignitat que volen instaurar la Realitat de la nostra nació. I que aquesta emergència és frenada per la resistència de les forces desintegradores. Per superar aquesta resistència, no hem de lluitar-hi en contra, sinó que hem de dirigir la nostra atenció, la nostra escolta cap a l'esperit interior que no cessa ni un instant de mostra-nos el nostre nord i la nostra fortalesa. No hem de gastar ni una engruna d'energia per afeblir aquesta consciència caduca. Tota l'energia l'hem de dirigir a fer forta i poderosa aquesta nova consciència en cada un de nosaltres. En la convicció que neix d'aquesta escolta conscient hi trobarem el coratge i la saviesa a- per superar la inèrcia, el límit i la feblesa que ens vol deformats, desintegrats i infeliços. b- per posar al capdavant d'aquest poble aquesta consciència de llibertat, dignitat i plenitud, encarnada en un nou lideratge que garanteixi la reconstrucció d'aquesta nació íntegra que malda per manifestar-se. Allà on hi ha una sola consciència que s'ha obert a l'escolta de la Veritat, només hi pot haver un desenllaç: la instauració d'allò que és Real. La integritat de l'Ésser en tota i cada una de les seves manifestacions. Per això cloc aquest post amb una invitació a la confiança. " Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar ni res d'amagat que no s'hagi de saber (...) I no tingueu por dels que poden matar el cos, però no poden matar l'ànima(...) No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel què fa a vosaltres fins i tot els cabells us té comptats. Per tant, no tingueu por." (Ma 10,26-32) Sapiguem llegir en aquest llenguatge antic el missatge de confiança, de protecció i de certesa del triomf de les energies de l'alliberament a tot arreu allà on hi ha consciències que han iniciat l'eclosió del seu autèntic Ésser. I saben que la victòria és inevitable perquè no depèn de processos externs, sinó de l'evolució de les consciències que són capaces de reconèixer i fer evident allò que és. No només us faig una invitació a la confiança, sinó que em permeto recordar-vos que la confiança, com molt bé diu Teilhard de Chardin, forma part substancial de l'armadura de tots els guerrers espirituals, de tots els portadors i lluitadors per l'emergència d'aquesta nova consciència. "La virtut suprema és la confiança total". Aquesta certesa absoluta que la plenitud que ja és en tots els àmbits, acabarà eclosionant en la nostra consciència i en la nostra experiència individual i nacional. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Ahir dissabte, Catalunya Acció va ser convidada a Olot per l'entitat Estelada 2014, juntament amb dos ponents més, un membre de la Plataforma pel dret a decidir i un activista cultural. Tema, l'actual situació del país. Després d'escoltar les exposicions respectives, tinc l'imperatiu ètic de posar en evidència, per l'inmens desconcert i dolor que està creant en el nostre poble, el gèrmen de mort que hi ha implícit en el discurs expressat pel representant de la Plataforma pel dret a decidir, que no és altre discurs que el que Esquerra no para de repetir a tort i a dret: els independentistes han de canviar el discurs. S'ha de superar el discurs identitari i cercar una majoria social a través, del que ells en diuen, la transversalitat cultural. Amb aquestes paraules ens venen a dir: deixeu de ser catalans i fem d'aquest país un poti-poti de cultures i identitats. Enterrem la nació catalana i potenciem una societat híbrida, sense esperit, on les màximes aspiracins siguin materials i econòmiques, i que ningú, ni ells mateixos, saben ben bé què és. De fet està esdevenint per la praxis política que aquest discurs comporta, i que el tripartit executa amb molta diligència, una societat que s'enfonsa cada vegada més en la colonització cultural espanyola, perquè en la realitat sempre acaba havent-hi una llengua i una cultura que s'imposa. I aquest discurs i la praxis que comporta, potencia la cultura del colonitzador, per la simple raó que menysté la catalana. Aquest discurs no només és mortal per a la nostra nació, sinó que posa en evidència que els que l'han generat o no entenen el funcionament de la Realitat, o si són conscients que allò que plantegen xoca frontalment amb la psicològia més profunda dels pobles i de la Realitat, estan enganyant al poble català, venent-li la pròpia mort com a passaport cap a la Independència. De què ens servirà la Independència si hem perdut la nostra ànima! La gent percep intuïtivament l'engany i la trampa implícita en aquest discurs, i per això aquest inmens desengany en que viu inmers el poble català. Quin poble no estaria trist si percebés, encara que només fos d'una forma intuïtiva, que els seus governants els menen cap al suïcidi nacional. Els hi neguen la pròpia ànima! Cal, doncs, el coratge per verbalitzar ben clar: a - Que aquest discurs és una trampa que ens porta d'una manera ràpida i segura cap a la nostra desaparició com a poble. b - Que està basat en una distorsió i manca de coneixement -conscient o inconscient- de la naturalesa de la Realitat i de la psicologia dels pobles. c - Que cal desenmascarar-lo i posar-lo en evidència. La font de felicitat més gran d'un ésser, sigui individu o nació, s'assoleix quan aquest és capaç de desplegar en plenitud la seva genuïna i única manera de ser. Per això cal la llibertat. Per evitar els obstacles que puguin posar pals a les rodes a aquest desplegament nacional únic. I per aquest mateix motiu la colonització és tan perniciosa, perquè en tot procés colonitzador un ésser nacional és encobert per un altre. Es colgat, i no troba l'espai per a manifestar-se en el món. Aquesta és la font de dolor més profunda de tot ésser!! No tenir el propi espai vital col.lectiu. En la seva maduració històrica, les nacions, aquests éssers col.lectius que integren tota la humanitat, com òrgans d'un gran cos mundial, es doten d'una estructura d'estat per poder garantir-se un espai vital, en l'espai i en el temps, a fi d'expressar la creativitat i manera de ser pròpia. I els que són líders intel.ligents saben que per assegurar la properitat del seu poble cal que l'esperit propi que es manifesta en la llengua, en la cultura, en les arts, en el seu pensament, sigui potenciat i envigorit. La resta, la prosperitat material, segueix indefectiblement, com la llum va unida al sol. I sinó, observeu les grans nacions del món. Quina cura tenen a preservar les seves essències, allò que les defineix! perquè saben que si aquest esperit s'esllangueix o mor. tota la nació mor darrera seu! Què pretenen, doncs aquests senyors d'Esquerra i de la Plataforma pel dret a decidir? No vull ni puc jutjar les seves intencions més íntimes en desplegar aquest discurs i la praxis consegüent, però si que haig de dir que les conseqüències pràctiques que genera són la mort de la nostra nació. Quina majoria social més galdosa! Una massa sense ànima. Ja ho va denunciar en Xirinacs en el poema de comiat que ens va deixar. Seguirem sense fer cas de les veus que han demostrat una fidelitat absoluta pel nostre poble i consentirem que se'ns continui inoculant aquest verí letal? Els qui propugnen aquest discurs haurien d'entendre que una nació és un organisme viu que necessita, per garantir la felicitat de tots els qui la constitueixen, poder expressar en plenitud la seva pròpia idiosincràcia. I que l'arribada en aquest cos nacional de gent d'altres cultures mai pot posar en entredit el dret i l'exigència vital de la nació que acull els nouvinguts, a manifestar-se en la seva integritat i plenitud. Gandhi, l'home compromés amb la Veritat i defensor de la llibertat i la Independència dels pobles colonitzats va dir: " Tot dret ha d'anar precedit sempre d'un deure acomplert". Aquesta idea és fonamental perquè tothom, vingui d'on vingui, entengui quin és el seu lloc i la seva responsabilitat. Quan hom s'integra en un cos nacional nou, abans de poder disfrutar dels avantatges i del nou grau de llibertat que guanya en viure-hi, ha d'exercir un acte de responsabilitat, i acomplir el deure que tot dret porta implícit, i que en aquest cas és integrar-se culturalment i lingüísticament al seu nou país. Pretendre que hom té els drets de membre d'una nació sense haver acomplert el deure bàsic de fer-se'n un membre culturalment integrat, només porta al caos i el desordre. La persona que es nega ha esdevenir membre integrat en el seu nou cos social esdevé llavors un colonitzador, o una eina dels colonitzadors. Mireu com aquest deure és exigit per tots els estats a través de la seva legislació, a fi d'assegurar la integritat del seu cos nacional. I aquí es difon un discurs i una praxis per part de la classe governant que va contra la lògica implacable que apliquen totes les nacions lliures, cultes i civilitzades del món occidental. Són insensats o malèvols els qui despleguen aquest discurs? En qualsevol cas no són dignes de governar ni el nostre poble ni cap altre poble, perquè allò que propugnen només porta a la infelicitat, al dolor i a la nostra ruïna espiritual i material. Vivim uns temps històrics que demanen un coratge i una lucidesa inusual per desenmascarar aquests tiraranys de confusió i de mentida que encobreixen el nostre genocidi nacional. I aquest coratge i lucidesa només els podem trobar en aquest esperit que tants necis pretenen enterrar, però que rebrota arreu amb una força imparable en els cors i les ments dels homes i dones íntegres del nostre poble. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

En el debat sobre la Independència fet la setmana passada a 8tv, un dels ponents que defensava la independència va afirmar que en una Catalunya independent el català i el castellà haurien de ser llengües oficials, sense cap rèplica per part de la resta d'independentistes de la taula. Només una actitud d'estupefacció per part del Sr. F. de Carreres, que com bon espanyol, va mostrar la seva incomprensió que hom vulgui la independència per continuar mantenint la llengua colonitzadora. Un botifler va ser l'únic a la taula que es va sobtar de la incoherència enunciada!!Precisament perquè els espanyols són conscients que el moll de l'os de la colonització descansa en la llengua. Aquesta assumpció del bilingüisme per part de partidaris de la independència, posa en evidència: 1 - que el criteri feble i confós que tants segles de colonització ha incrustat en la ment de molts catalans, no els permet adonar-se que renunciar a la plenitud de la llengua pròpia al propi territori és una claudicació que afecta la nostra Essència, i la qualitat i el sentit mateix de la independència. Cap persona amb capacitat de pensar lliurement, no pervertida per cap pressió colonitzadora podria entendre una afirmació d'aquesta envergadura. I si no, mireu com va reaccionar el Sr F. de Carreres. 2 - que hi ha un sector de l'independentisme que té por de l'enfrontament (dialèctic i polític) inevitable amb els colonitzadors, i pretén evitar-lo claudicant en la qüestió lingüística. És al voltant de la llengua on els espanyols estan creant la màxima confusió, i on pretenen estovar al màxim el pensament dels catalans, a fi de tombar-lo amb facilitat. I a fe de Déu que ho estan aconseguint, perquè abans de l'enfrontament final ja n'hi ha que es venen la llengua a canvi de res!. Arribats a aquest punt on ja s'ha constatat la manca de criteri i la feblesa d'alguns representants de l'èlit independentista, cal que aquells que ja ens hem desempallegat dels tics del colonitzat i tenim diàfanament clar per a què volem la independència aclarim la situació. El procés d'Independència de Catalunya és un camp de batalla, un enfrontament entre les forces de la LLibertat i les de l'opressió i la usurpació. Les forces de l'opressió i la usurpació encarnades en l'estat espanyol i els seus botiflers cerquen escampar la confusió i crear la por. I per això tergiversen el sentit de les paraules: amaguen la substitució lingüística amb el terme bilingüisme, inventen conceptes per definir la catalanitat -i enunciades per expresidents de la colònia-, que cap país lliure, ni ells mateixos acceptarien al seu país..., s'atreveixen a tornar a esgrimir l'amenaça de la violència -recordin les paraules del Sr. Vidal Cuadras en el mateix debat-, per aconseguir que les ànimes més porugues es tornin a agenollar i empassar la submissió abans d'encetar la contesa. Estan tan avesats a emprar la força bruta, exèrcit, GALS, que no s'adonen que aquest tic seu tan congènit posa en evidència la nostra raó. Evidència que la seva democràcia només és un maquillatge que vol i no pot dissimular un estat d'opressió, que malgrat el canvi en les formes externes, es manté invariable en el fons. Hem de ser conscients que hi ha entre nosaltres un enemic que fa segles que ens vol destruir, i que juga en tots els fronts. Un enemic que ens manipula burxant la feblesa i la por, que tants segles de colonització i d'ús brutal de la força, han dibuixat com a tret dominant en la psicologia de molts catalans. Seria bo que ens adonéssim d'una vegada que no participem en un joc de saló. Acarem una batalla cabdal, ja no només pel futur del nostre poble, sinó per a tota la humanitat, perquè la colonització- el gran repte a què ens enfrontem- és una de les eines més perverses de les forces de l'opressió. Cada nació del món té una ànima que brilla amb una llum pròpia i que aporta la seva originalitat al conjunt de la humanitat. Ofegar l'ànima d'una nació, sobreposant-n'hi una altra és un crim d'una magnitud que potser costa de copsar a les ments més distretes, però que tota persona íntegra i que estima la humanitat percep clarament. En aquest nou despertar de l'Era d'Aquari, el desvetllament de les ànimes nacionals, i per tant els processos de descolonització són i seran processos inevitables. El nou nivell de consciència que va emergint instaurarà un nou ordre mundial, on tot el què existeix, homes i nacions, brillarà amb la seva llum pròpia, única i perfecta, sense que cap força aliena els desdibuixi o enmascari. Però hem de ser molt conscients que només la nostra capacitat de posar en evidència la mentida i els mentiders ho farà possible. Cal que deixem al descobert les trampes de discurs, les trampes legals ... que l'usurpador ha teixit per fer-nos-hi caure de quatre grapes. Només hi ha una cosa que els desarma. Confrontar-los amb la Veritat pura i dura, sense pal·liatius. No poden suportar-la. Els volatilitza. I aquesta Veritat és que la seva voluntat última és destruir la nació catalana, com ho proven tots i cada un dels seus actes: les guerres a què ens han condemnat, les seves lleis .... des que van posar la grapa a casa nostra. Per això cal verbalitzar ben clar, perquè ho entenguin, que coneixem les seves intencions i el joc que juguen, però que no ens fan por perquè la seva força només se sustenta en la mentida, i això no pot res davant la nova consciència que guia el pensament i les accions de cada vegada més catalans. Les declaracions fetes en el debat televisiu posen en evidència que la feblesa, la por i la manca d'un criteri clar per part d'algunes veus dintre l'independentisme poden corrompre la Independència abans d'assolir-la, i ens encaminen per una via errònia que donarà com a fruit un avortó híbrid condemnat a morir abans d'hora, en lloc de la Independència digna que aquest país és mereix. Aquesta feblesa, aquesta por, denota una malaltia de l'ànima, que només es pot guarir anant al centre del nostre Ésser. Segons la llei de Hering, l'autèntic guariment va sempre de dins cap enfora. Siguem savis, i adonem-nos que la superació de les nostres febleses com a poble, la visió clara d'allò que ens defineix i a la qual cosa no podem renunciar, només serà possible quan fem comunió amb l'esperit català. Quan siguem capaços de percebre el batec d'aquest esperit sota la pell de la nostra terra, alenant en l'aire i en la llum que ens envolta, desplegant-se en el cor i les ments de tots aquells que l'estimen, amb una voluntat infinita de manifestar-se en tota la seva genuïnitat. Quan siguem prou sensibles per percebre'l amb tota la seva bellesa serem conscients del crim que representa substituir-nos la llengua, una substitució que és la violació de la nostra veritable identitat: el caràcter, el pensament i la creativitat catalana. Els independentistes que no ens hem deixat vèncer per la confusió ni per la por, que sabem que la Independència només val la pena si serveix per retornar-nos la nostra catalanitat en absoluta plenitud, assumim el paper de guerrers espirituals amb una tasca molt específica: retornar al nostre esperit nacional l'espai territorial, mental i anímic per a què pugui florir en tota la seva bellesa . La nostra primera tasca és viure-hi en comunió, posar-nos al seu servei. I Ell mateix ens forneix les armes que anihilaran la mentida, la feblesa i la por. Ens forneix amb: - una capacitat de fidelitat absoluta a la seva voluntat, una voluntat que ens vol catalans arreu de la nació catalana. - la intel·ligència per desemmascarar i acarar les mentides i la petulància. - el coratge, que és el segell dels homes lliures. Com diu el poeta "em sento malalta d'amor pel meu país", i em dol al més profund de la meva ànima veure com alguns dels qui diuen defensar-ne la Independència, renuncien amb una inconsciència total al do més gran que se'ns ha concedit. Ser els portadors d'una heretat riquíssima i d'una creativitat inusual: la nostra catalanitat. Els homes més nobles del nostre poble han donat la vida per servar la flama d'aquesta catalanitat durant la llarga nit fosca del nostre poble, per fer-la arribar amb dignitat en aquesta hora històrica: la del nostre alliberament. Els homes i dones que som capaços d'adonar-nos de la trampa del bilingüisme, no permetre'm que la feblesa i la inconsciència faci inútil tant d'esforç i tanta sang vessada. Ens erigim en la veu que denúncia aquests errors i deixa clar que no tolerarem que prosperin. Catalans! Siguem fidels a "l'esperit que ens aguanta" i no permetem que s'hi mercadegi. Aquesta és la nostra tasca aquí i ara!. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Benvolgut Sr. Porta: Abans de vacances vaig enviar-li un correu electrònic on li comunicava la meva voluntat de donar-me de baixa d'Òmnium Cultural, tot exposant-li les meves raons. Vàrem intercanviar un parell de correus i un bon dia vaig rebre una telefonada personal seva convidant-me a veure'ns per parlar del tema en qüestió. Vam quedar que després de vacances jo em posaria en contacte amb la seva secretària per a fixar data i hora. Passat l'onze de Setembre vaig telefonar la seva secretària en dues ocasions. Ambdues vegades, em va assegurar molt amablement que parlaria amb vostè i em comunicaria el dia i l'hora de l'entrevista. La resposta: silenci absolut. He entès perfectament el missatge. No vol sentir les veus crítiques que posen en qüestió la seva gestió al capdavant d'Òmnium. És precisament aquesta manca de voluntat d'escoltar, el que m'obliga a fer pública la raó principal per la qual m'he donat de baixa d'Òmnium. Òmnium s'ha convertit en un club de cultura i ha bandejat la tasca de ser la veu que reclami als governants un clar compromís amb la llengua vernacla de Catalunya. Quan, en resposta als meus correus, vostè em deia que havia de parlar i estar bé amb tothom, demostrava la incapacitat que pateixen la majoria d'ànimes tèbies d'aquest país, de distingir entre el respecte que s'ha de tenir sempre envers les persones i la responsabilitat que té implícita en el seu càrrec de denunciar l'error que aquestes mateixes persones estan encobrint o perpetrant. Com a president d'una entitat que es diu defensora de la llengua, la cultura i el país, vostè té la obligació, al meu entendre, de denunciar amb duresa les polítiques lingüístiques que estan portant a terme els socialistes, amb el Sr. Montilla al capdavant en aquests moments, i amb el Sr. Maragall al seu moment i en altres institucions, i que representen un subtil però eficaç genocidi de la llengua catalana. Vostè hauria de fer evident la hipocresia del Sr. Montilla quan en unes declaracions al diari Avui deia "que estava preocupat per la llengua", i a l'hora és l'impulsor d'un bilingüisme ferotge, eufemisme que fan servir per dissimular i amagar, als qui volen ser enganyats, la substitució lingüística que estan portant a terme premeditadament. No l'he sentit Sr. Porta posicionar-se clarament davant el deteriorament lingüístic que sofreix la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Ja no només el model de llengua que s'hi utilitza és llastimós, sinó que el castellà hi és cada dia més present en totsa els àmbits. Ens volen fer oblidar que a Catalunya la llengua pròpia i vernacla és el català, i que el castellà és una llengua imposada per les armes i per la llei del colonitzador. Ens la volen fer percebre com la llengua pròpia dels catalans! Ens inoculen un verí que ens està portant a l'anorreament del tret més genuí de la nostra ànima: la mort de la nostra llengua. I vostè calla! No l'he sentit tampoc, posar en evidència la incoherència dels qui es diuen independentistes i que permeten totes aquestes aberracions per part d'un govern que ells han fet possible, i en el qual hi participen. Sr. Porta, vivim moments crítics, i la gent d'aquest país voldria actituds valentes per part dels qui ocupen càrrecs de responsabilitat en entitats que diuen defensar la llengua i cultura del país. No és amb tèbies actituds conciliadores que arreglarem la situació. La seva actitud que evita de posar el dit a la llaga i no té el coratge de passar d'enunciar els mals que patim a denunciar els responsables d'aquests mals, el fa corresponsable per negligència i manca de valentia de la greu situació que patim. No s'adona que el seu acriticisme els justifica? En aquest moments històrics no es pot permetre el luxe de presidir un club de cultura. Ens calen homes profundament respectuosos amb les persones, però terriblement crítics amb tota política que vagi en contra de la llengua catalana. I tota política que no vagi a favor de la restitució de la plenitud del català com a única llengua d'ús social, hi va en contra. Considero que no està fent correctament la seva feina, perquè no denuncia la causa i els responsables de la situació de deteriorament que vivim. Dóna la impressió que prefereix no posar en risc el finaçament i la poltrona de l'entitat que presideix, i s'avè a oblidar que la seva funció bàsica és la de ser una veu clara i contundent en l'exigència de la nostra catalanitat. Tot el lideratge polític i cultural del país està fallant d'una manera escandalosa.Vostès mateixos, uns per activa -els polítics- i d'altres per passiva -en el seu cas-, es fan mereixedors del buit que la gent més conscient va creant al seu voltant i que es manifesta en l'alta abstenció política d'una banda i amb el distanciament que els catalans sentim de la majoria d'institucions del país. Tot això són els símptomes clars d'un procés de canvi que els està retirant l'autoritat moral que tenen sobre aquest poble. Autoritat que serà dipositada en altres mans més valentes, més lúcides i capaces de fer una feina d'autèntic servei al país. Només persones d'aquesta talla podran retornar-nos la dignitat de ser catalans. Atentament, Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Tots els grans homes i les grans empreses comparteixen un tret en comú: la capacitat d'enfocar les seves energies i voluntats cap a un únic objectiu. Catalunya Acció comparteix també aquesta singularitat. Està concentrada en un sol objectiu: la consecució de la Independència. Unic camí cap a l'alliberament i cap a la reconstrucció de la nostra plenitud nacional. Per assolir aquest objectiu Catalunya Acció aglutina gent que aporta al projecte capacitats molt diverses. Tenim els homes amb la sagacitat política per a dissenyar una estratègia clara cap a la Independència. Hi ha les persones que aporten els seus coneixements i capacitat per a bastir les relacions internacionals necessàries per al reconeixement de la nostra independència. Hi ha els que dia a dia fan la tasca de difusió de l'ideari de Catalunya Acció a través de la xarxa...I així podríem anar esmentant la munió de voluntats que s'han anat organitzant al voltant de Catalunya Acció per a fer possible l'assoliment de l'objectiu comú. M'agrada comparar Catalunya Acció a un diamant perfectament tallat. Un únic diamant amb una sola funció: brillar amb tota la seva bellesa, però amb múltiples cares que representen les diverses especificitats que hi aportem cadascú. Ara bé, cada faceta, com cada persona de Catalunya Acció té com a substància essencial la qualitat del diamant: la seva duresa, la seva brillantor, la seva llum. I és precisament d'aquesta qualitat que ens dóna els trets propis, del què voldria parlar ara. Vivim en una societat que ha reduït la seva visió a la perifèria de la Realitat i on tot es redueix als aspectes materials i quantificables. Hi ha però, una Realitat més súbtil que és el constituent essencial d'aquesta realitat tangible. Aquesta realitat súbtil és la que dóna la qualitat, la pròpia manera de ser, l'espurna diferenciadora a cada persona, a cada nació i a tota manifestació material. N'és la seva causa última i la força que les sosté. Catalunya Acció ha entés que un projecte de la magnitud que hem endegat només pot tenir èxit si contempla aquestes energies profundes que nodreixen la realitat material. I aquestes energies tenen un nom que els darrers anys s'ha evitat, s'ha ignorat i s'ha menystingut, però que ara nosaltres recuperem i posem al centre del nostre projecte: L'Esperit d'aquest poble, l'ànima del poble català. No descobrim res de nou, simplement posem les coses al seu lloc i enunciem amb claredat que el projecte d'Independència només té sentit quan situem la recuperació de la nostra ànima nacional, del nostre esperit col·lectiu com a eix central vertebrador. Tots els grans homes de la nostra història política i cultural han entès perfectament que la llibertat del nostre poble és la condició necessària per a la manifestació d'aquesta ànima catalana, però no n'és la condició suficient. Cal la plena consciència i la voluntat per part dels qui portin les regnes del procés d'Independència de posar la llibertat al servei del desplegament de les nostres energies espirituals, la primera de les quals n'es la llengua. El Dr. Trueta, Francesc Pujols, entre d'altres, han escrit sobre l'especificitat de l'esperit català, de la seva força, i de l'acte de justícia necessari que hem de portar a terme per a retornar a aquesta ànima catalana el seu espai territorial i mental. Macià i Companys també van entendre que estaven al servei de l'ànima, o sigui de l'essència última d'aquest poble, i per això van ser capaços de consagrar-hi la vida. Mentre una part d'aquest poble sigui conscient i es mantingui obert a l'influx d'aquesta ànima col·lectiva que batega al cor de la nostra terra i al cor de cada un dels que l'estimem, estem caminant en la direcció correcta. Alexander Solzhenitsyn deia "la feblesa o la fortalesa d'un poble depén més del nivell de la seva vida espiritual que del seu nivell d'industrialització. Ni una economia de mercat ni l'abundància general constitueixen l'èxit suprem de la vida humana. Si les energies espirituals d'una nació han estat exhaurides, no serà salvada del col·lapse ni pel govern més perfecte. Un arbre amb el moll de la soca podrida no es pot aguantar dret". Quan un poble té una consciència clara de les seves riqueses espirituals, de la seva abundància, de la seva creativitat. Quan un poble sap amb certesa que totes les energies que li calen són ja presents en aquest àmbit espiritual i només ha de deixar que brollin en tota la seva bellesa, és capaç de manifestar una tremenda creativitat en la seva vida col·lectiva. I sobretot esdevé portador d'una gran força, perquè sap que allò que el sosté, els seus èxit, els seus assoliments no depenen de res exterior. Ha trobat la font de poder dintre seu. És el mirar cap al nostre centre com a poble, el ser fidels a la nostra idiosincràcia el que ens fa forts, rics i creatius. El que ens dóna el poder, el caràcter i l'autoritat necessàries. Catalunya Acció és plenament conscient que ens ha arribat el moment històric de recuperar la nostra ànima col·lectiva, la nostra Qualitat, la nostra pròpia manera de Ser, i de tornar-la a projectar al món com ho vàrem fer a la primera època de plenitud del poble català: l'Edat Medieval. Els catalans vam ser referents, i vam donar al món obres d'art que van esdevenir universals: el romànic; pensament filosofic original i pioner: Llull; cultura política innovadora: les primeres corts europees, grans navegants...,perquè vam ser capaços de pensar i de crear des de la nostra idiosincràcia, a partir dels dictats de la nostra ànima col·lectiva. Deulofeu, un dels pensadors genials que ha donat aquest poble, ja va deixar escrit en la seva "matemàtica de la història" que dins del primer quart del segle XXI, el poble català s'alliberaria del jou de l'Imperi Espanyol i recuperaria la seva llibertat per a poder entrar en la segona fase de la seva etapa de plenitud cultural i creativa. Ara bé, perquè això s'esdevingui hi ha una condició bàsica: ser conscients que hem de centrar-nos en la recuperació de l'ànima, de l'esperit català. I per això, el més important és adonar-nos com els segles de colonització que hem patit i encara patim han anat tapant la nostra ànima amb capes i més capes de creences errònies i de substitucions culturals fins a fer-la invisible per a molta gent. Molts han perdut la finor de percepció per a adonar-se que viuen al centre d'una nació poderossíssima, amb una ànima ben viva i en plena ebullició. Només les persones que es van desempallegant del llast colonitzador i s'obren i es deixen portar pel seu meravellós i poderós influx, són conscients de la seva presència i de la seva força. I s'adonen que és aquesta ànima la que ens està guiant i ens està portant. Cada persona que vol i permet que l'ànima catalana esdevingui el centre de la seva vida està fent créixer la consciència col·lectiva que ens retornarà la llibertat i ens permetrà començar amb garanties la segona etapa de la nostra plenitud cultural i política. Es cabdal doncs, que recuperem en el nostre discurs i en els nostres actes els següents conceptes claus.

1. Que l'alliberament és l'exigència que l'ànima catalana ens planteja a cada un de nosaltres per a poder-se desplegar en plenitud. Per això aquesta pressió interna que molts de nosaltres experimentem. És la pressió de l'exigència que el nucli més íntim del nostre Ésser ens demana. Per això la independència l'hem de veure com un deure que hem d'acomplir . La nostra ànima col·lectiva exigeix l'espai de llibertat i de ple reconeixement territorial i mental per a poder-se expressar en tota la seva bellesa.
2. Que hi ha d'haver un canvi de consciència. Un procés de descolonització individual i col-lectiu que ens alliberi de la misèria moral a què estem sotmesos.
3. Que l'autoritat i la legitimitat per a portar a terme el procés ha de recaure en mans d'aquells que han demostrat amb les seves accions aquest canvi de consciència. Els homes que tenen clar que la independència no ha de ser per a augmentar només el nostre benestar material, sinó per a retornar-nos la dignitat i l'orgull de ser catalans. Que tenen clar que la Independència ha de servir per a retornar-nos la nostra pròpia manera de Ser i viure en el món. Que tenen clar que la Independència ha de tenir com a finalitat retornar-nos, en definitiva, la joia d'expressar la plenitud de l'ànima catalana, de l'esperit d'aquest poble, perquè com deia Goethe "per a tenir alguna cosa, primer has de ser alguna cosa".

I els que vivim en aquesta terra només volem i podem, en justícia, ser catalans. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Els independentistes estem tan enfeinats a fer madurar el procés d'independència que sovint ens oblidem de preguntar-nos el més fonamental:

• Per a què volem la independència?
• En mans de qui deixarem la seva gestió?

Són dues qüestions que van intrinsicament lligades. Sembla que els arguments bàsics que s'esgrimeixen per a assolir la independència són econòmics. Tothom parla de l'espoliació fiscal que patim i de la sagnia que això representa, però si centrem tota l'argumentació en aquest aspecte ens estem desviant del nucli de la qüestió. La misèria més gran que patim els catalans no és material. El cor de la nostra misèria és espiritual i s'expressa fonamentalment en l'escruixidor genocidi cultural i lingüístic que patim. Francesc Pujols diu: "La manifestació més clara i més catalana de la nostra espiritualitat és la llengua; una manifestació que és precisament l'eina que la natura ens proporciona per tal que poguem donar una forma concreta, si és pot dir així, a aquesta espiritualitat". Si som capaços de superar tots els prejudicis i confusions que els enemics de la llengua catalana, i per tant del poble català, fa segles que sembren a les nostres ments, i de posar, amb contundència i orgull, al centre de la nostra lluita per la independència la recuperació de la nostra ànima, o sigui de la nostra catalanitat, tota la resta caurà pel seu propi pes. Sembla que faci por dir que Catalunya per ser realment lliure, ha de ser lingüísticament i culturalment catalana. Als catalans ens han pervertit tant el pensament, que sovint això ens sembla una exageració. I ja se'n cuiden prou els enemics del poble català -els de Madrid i els d'aquí- d'atiar la confusió tant com poden. Ells sí que tenen clar que mentre puguin mantenir una Catalunya castellanitzada, tant és que sigui independent com no, seguirà sent un apèndix d'Espanya, i estarà espiritualment sotmesa. La total independència, l'alliberament real de la submissió que patim només serà efectiu quan assolim la recuperació de tot el nostre Esser nacional en plenitud, amb la llengua com a primer i màxim exponent. Cal tenir clar i hauríem de repetir fins al cansament que la llengua vernacla d'aquest poble és el català, i que el castellà ha estat imposat i es continua imposant per la força i amb enganys i eufemismes d'una manera sistemàtica. Un cos nacional no és un amuntegament de persones, és un organisme viu amb una creativitat pròpia que s'expressa a través de la llengua. Empobrir-li i substituir-li la llengua és castrar-lo. Matar-lo. És assegurar-se que la seva creativitat es vagi morint, tal com està passant actualment. Com diuen provocadorament els corsos i saben molt bé els executors del nostre genocidi "lingua morta, popolo morto". El disseny de l'Univers contempla la humanitat com un inmens organisme, del qual cada cos nacional n'és un òrgan amb una funció determinada i expressada a través de la seva creativitat pròpia. L'harmonia es preserva quan cada cos nacional respecta el seu lloc i la seva funció. Quan les cèl·lules d'un òrgan n'envaeixen un altre, si s'entesten a no voler esdevenir part integral de l'òrgan on viuen, són font d'inharmonia, caos i dolor, procés que en termes històrics es coneix com colonització. No ens podem deixar enganyar pels últims arguments falsos que pretenen posar els drets de de les persones per sobre dels dels pobles. Un poble és un ens d'organització d'un nivell superior al de l'individu i, per tant, per ordre natural, l'individu ha d'estar al servei del poble on viu. Per més persones d'altres contrades que hi hagi a Catalunya, la llengua vernacla d'aquest país és el català, i el primer deure de tota persona que visqui aquí és fer-se'l seu, si no la seva actitud colonitzadora el desqualifica per a exigir cap dret com a ciutadà d'aquest país. Els independentistes hauríem de tenir meridianament clara aquesta qüestió. Catalunya serà catalana o no serà realment lliure. I ho hem de tenir clar nosaltres, els que hem engegat aquest procés cap a la independència, perquè els nostres polítics no li tenen. Són tan esclaus, en uns casos, i uns instruments tan descarats del poder colonitzador castellà, en d'altres que, com que ara ja veuen la independència com un fet que no es pot aturar, la seva tasca principal se centra en fer recular la llengua catalana tan com poden. S'esforcen com mai a fer percebre com a normal i progressista que siguem un país teoricament trilingüe, un trilingüisme que encobreix una substitució lingüística descarada i punyent. Quan toquen la llengua és per a deixar-la més malmesa. Mireu sinó el català a les escoles, instituts i Universitats. Mireu com els socialistes, amb l'aquiescència d'ERC i de tots els altres partits han repartit les llicències de TV digital. Una castellanització absoluta...i, així podríem continuar ad infinitum. Vivim un procés on, no només ens substitueixen la llengua, sinó que ens roben i ens corrompen el significat de les paraules a fi de sembrar la confusió i fer difícil que pensem amb claredat. Volen impedir que respecte a aquest tema pensem amb la claredat amb què pensen els homes dels països no colonitzats. I si no, volteu pel món i veureu la contundència amb què legislen els paísos lliures pel que fa a l'obligació de l'ús de la llengua pròpia al seu territori. Tenim una classe política, i no només la classe política, sinó també alts càrrecs d'entitats culturals del país que no són dignes d'una Catalunya independent, perquè no treballen per alliberar-la de la colonització. Són tan covards que no saben on trobar la força per treballar per la nostra plenitud lingüística. Tenen l'esperit confós, i quan els esperits estan confosos, les ments s'erren i els actes esdevenen font de caos i inharmonia. Si els independentistes fem madurar aquest fruit de la independència sense haver deixat clar aquests dos punts que plantejava al principi, ens trobarem al final del procés que farem caure el fruit madur de la independència en mans d'unes garses famolenques -els nostres polítics- que amb els ulls àvids i el cor esclau, assegudes al pal del galliner, només esperen que la independència arribi a les seves mans per llençar-la a terra i corrompre-la totalment, com fan amb tot el que toquen. Cal que ara que el procés comença deixem clar que:

• Treballem per a una Catalunya lliure, on hi brilli l'ànima catalana, la màxima expressió de la qual és la llengua.
• La independència l'han de gestionar els homes que hagin demostrat amb els seus actes una actitud de regeneració moral i política que garanteixi l'eclosió digna de la independència de la nostra Pàtria.

Si eludim aquests dos punts i deixem que el fruit de la nostra tasca caigui en mans dels qui ara detenten el poder, el nostre treball haurà estat en va, i ens haurem fet tristament acreedors de la ingenuïtat, manca de visió i poca intel·ligència que els enemics del poble català ens pressupossa. Lluitadors, siguem dignes de l'ànima catalana, una ànima d'una vitalitat enorme. Com diu Pujols "l'ànima que ens aguanta nacionalment, és més aguantada, més ferma i més segura que l'ànima individual que aguanta a cada català", i actuem amb la intel-ligència i la visió que l'ànima catalana ens exigeig. No permetem que la nostra por o la nostra ingenuïtat ens aboquin als mateixos errors que fa cinc-cents anys que repetim "car és un fet evident que quan els catalans obliden la seva ànima col·lectiva i es dediquen a actuar pel seu compte, i fins i tot quan actuen en el clos tancat dels clans polítics, donen al món manta vegada l'aspecte d'un desori integralment perfecte". Ara és l'hora d'espolsar els individualismes i les pors, i amb el cor serè i la ment clara posar-nos al servei d'aquesta nostra ànima col·lectiva que exigeix de cada un de nosaltres un compromís total i absolut amb la catalanitat del nostre poble.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Una situació de deteriorament com la que vivim, evident en tots els àmbits (cultural, lingüístic, infraestructures...) prové de múltiples i reiterades claudicacions i errors que hem comés com a poble. Tots n'hem d'assumir la culpa, però, com en tota organització, la responsabilitat última ha de recaure sobre qui detenta el màxim poder. Són les elits d'un país: econòmiques, intel·lectuals i sobretot polítiques, les primeres responsables. Les elits del nostre país han abdicat des de fa molt temps d'exercir les funcions que els corresponen. Han preferit el pacte amb l'estato quo, la claudicació sistemàtica i fins la defensa del interessos de la metròpoli colonitzadora, que el compromís i la defensa del seu poble. La seva política tova i poruga és fruit lògic de la seva tria. L'aquiescència de ser el braç executiu d'un sistema basat en la mentida i les actituds colonials els han fet perdre qualsevol legitimitat moral. En perdre la legitimitat moral, han perdut automàticament la capacitat de lideratge que ha de ser el tret més definitori de qualsevol dirigent. La manca de lideratge és un problema greu per a qualsevol poble. Un poble sense lideratge és més fàcil de disgregar i assimilar perquè ha perdut els referents que precisament els seus líders han d'encarnar. Catalunya Acció entén que tot procés de regeneració com el que propugna, i que és la condició bàsica per a l'alliberament, necessita un lideratge clar i potent. Aquest lideratge neix de la capacitat d'uns homes per desentranyar i entendre els anhels més profunds del seu poble: el desig de llibertat i ple control de la seva vida col·lectiva per a desenvolupar la plenitud de la seva pròpia idiosincràcia. I la voluntat de posar-se al servei del seu poble amb una absoluta fidelitat. Aquesta voluntat de ser fidel a allò que és més genuí i autèntic de qualsevol poble, per portar-ho a la plenitud dóna l'audàcia, la intel·ligència i les altres qualitats que caracteritzen el líder. Quan un poble està fermament ancorat en la seva essència és indestructible. I aquest ha de ser el paper dels líders: ser un model de fidelitat, de servei i d'integritat a l'essència que et fa ser qui ets, que et dóna la llum pròpia, que et dóna els teus atributs qualitatius. Quan els que haurien de ser els líders, han esdevingut com en el cas del nostre poble, els instigadors i/o col·laboradors de la colonització, de la confusió i la mentida, l'esfondrament i el desànim s'ensenyoregen del poble que governen. Quan els models que haurien de mantenir la dignitat s'han venut i rebaixat tot el cos social queda ferit. Per a caminar amb confiança cap a l'alliberament es fa imperatiu substituir aquests models de lideratge corcat i tou pel nou tremp que aporta la visió clara del qui s'ha alineat amb la defensa de la justícia que es mereix el nostre poble. Aquest nou tremp és el que fa del líder un visionari. És el que fa del líder l'home capaç de pensar una realitat que encara no està materialitzada, i li dóna la capacitat d'organitzar l'estratègia per a fer-la real. Es el que el transforma en l'home capaç d'encarar-se i plantar cara a aquells interessos partidistes (econòmics o polítics) que entrebanquen l'assoliment de l'objectiu comú. És el que fa del líder l'home capaç de teixir xarxes de complicitats i de generar un respecte profund. El líder és l'home que batega amb l'home del carrer, amb la societat civil, però no s'hi amaga darrera ni li demana que passi al davant, sinó que l'arrossega amb la seva força, la seva energia i la seva empenta cap a fites més nobles, més altes, més dignes. El lideratge, en definitiva, és una qualitat de l'ànima que els altres t'han de reconèixer en virtut de la pròpia trajectòria. No és un lloc que es guanyi amb vots ni amb influències. I és evident que l'arc parlamentari català està orfe de líders. La seva tebior els delata: són els perfectes administradors de la colònia. El lideratge que porti aquest país cap a la llibertat no sortirà de les files dels polítics actuals. Les seves accions els han desqualificat. La tasca primordial del líder d'un poble és fer brillar les millors qualitats de la seva gent. Encendre la guspira de la creativitat i fer créixer el respecte i l'autoestima, aportant la idiosincràcia pròpia en benefici de la comunitat internacional. I això només ho pot fer un home que estimi el seu poble, que hi confiï malgrat tots els defectes que hi pugui veure, i que tingui l'audàcia i el coratge de no deixar-se seduir per la mediocritat i les contínues temptacions que sorgeixen. L'autèntic líder d'un poble és aquell que sap veure l'ànima delerosa d'expressió del seu poble enmig de la foscor més pregona, i això només ho pot fer aquell que ha l'ha trobat i li és fidel. En definitiva, el líder d'un poble és aquell que se'n sap el seu servidor. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

El missatge central de Catalunya Acció situa la regeneració com la força transformadora que ha de portar el nostre país a l'alliberament. Aquesta regeneració exigeix la instauració de nous valors i noves maneres de fer que, ara com ara, s'han esvaït de les vides quotidianes de moltes persones, però, sobretot, s'han fet fonedissos de la nostra vida social i nacional: el sentit de la responsabilitat històrica, la capacitat de ser fidel a ideals i persones, l'honestedat, l'esperit de servei, que implica la capacitat de denunciar i plantar cara quan una situació ho requereix. Es ben sabut que totes les dependències i submissions són castradores, perquè impedeixen a qui està sotmés de brillar amb la seva pròpia llum, d'expressar la seva plenitud. La submissió sempre emmascara i distorsiona, i impedeix portar a terme el propòsit bàsic que dóna sentit a la vida, ja es tracti d'un individu o d'un poble sencer: Ser. Manifestar-se des de la més pregona autenticitat. Quan hom no porta a terme el propòsit més elemental de la seva vida, la conseqüència immediata n'és la depressió i el desànim. Tot esdevé gris. En lloc de treballar per l'excel·lència, la vida social esdevé presonera de valors de supervivència, de plaers inmediats (consumisme, drogues...). El materialisme i la rapinya esdevenen déus, l'individualisme, en els sentit més pejoratiu del terme, així com el conformisme és fan amos de la situació. Si volem esdevenir un poble feliç que es sustenti en la seva pròpia cosmovisió, és imperatiu retrobar el nostre propòsit, la nostra manera genuïna de ser, la nostra idiosincràcia, que tants segles de colonització han desdibuixat i corromput. I això només serà possible quan ens desempalleguem de la dependència i la submissió. Quan deixem de pensar i actuar com a víctimes i decidim esdevenir els creadors de la nostra realitat. Només quan hom accepta agafar i dirigir les regnes del seu destí, esdevé poderós i capaç de transformar la seva vida i la seva realitat. I això és el què s'espera de cada un de nosaltres. Que sapiguem trobar en nosaltres la saviesa i la intel.ligència, la fermesa i l'audàcia per esdevenir instruments d'alliberament d' aquesta Realitat que ha d'acabar mostrant la seva plenitud en totes i cada una de les seves manifestacions individuals i nacionals. Una eina poderosíssima al servei d'aquesta regeneració és esdevenir conscients i directors del nostre funcionament mental. Hi ha una llei universal que posa en evidència la primacia del pensament en la configuració de la realitat, el seu enunciat diu: l'energia segueix el pensament. O sigui allò en què centres la teva atenció, el teu pensament, crea les teves emocions, els teus sentiments i en definitiva la teva vida. Les nostres actituds estan construïdes sobre una sola cosa: les nostres creences i els nostres pensaments. Si els canviem, el nostre món també canviarà. Quan estem inmersos en una situacií difícil i problemàtica aquesta llei continua funcionant i es fa més evident. Si ens centrem en el problema, es fa cada vegada més gran i paorós. L'estudi de la ment ens ha demostrat que intentar trobar la solució a un problema o situació delicada centrant-se en el problema és un error enorme. Com més ens centrem en el problema, menys capaços serem de trobar la solució. Einstein ja va dir: "La solució d'un problema, mai vindrà del mateix nivell de comprensió que ha engendrat el problema". En altres paraules, mantenir-nos absorts en el problema, no ens ajudarà a superar-lo, perquè serem incapaços de veure la solució que necessitem. Les solucions es troben quan som capaços de veure les coses d'una manera fresca i nova. Per irònic que pugui semblar, has de deixar de pensar en un problema per trobar-hi solució. La saviesa i les solucions sorgeixen quan sabem veure els vells problemes d'una manera nova. És important que ens adonem que com a poble, sovint ens deixem arrossegar pels pensaments negatius i limitadors, que són engendrats i reflecteixen a l'hora la dependència en què vivim. Però hem de ser capaços de veure que mantenir-nos en aquest hàbit de pensament negatiu, de visualitzar-nos com a víctimes no ens ajudarà a sortir-nos-en. Al contrari, ens hi enfonsarà encara més. Cal que ens disciplinem i enfoquem l'atenció cap a tots aquells pensaments que ens han de fer sortir del pou. Tots els pensaments que ens retornin el protagonisme, el poder i la confiança, engendraran aquests sentiments i les actituds valentes que caracteritzen l'home regenerat. L'home que sap que la seva força interior és molt més poderosa que el problema a què s'enfronta. Cal que ens disciplinem a crear voluntariament un estat mental positiu, perquè qualsevol situació difícil i complexa és més facilment solucionable en l' estat de ment positiu, que fa aflorar totes les nostres potencialitats. Cal que siguem conscients que la nostra atenció és la clau del nostre èxit. Si la nostra atenció se centra en els problemes que ens aclaparen, estem alimentant-los, i ens hi enfonsem. Però si l'atenció la dirigim cap a pensaments i actituda regeneradores i d'alliberament, és cap aquí cap on ens encaminarem. Tal com diu el Dr. Lieberman, un gran estudiós en el camp de la llum com a eina guaridora: "Ens hem d'adonar que donem vida a allò en què concentrem la nostra atenció. Tan és si l'atenció és positiva o negativa. Qualsevol tipus d'atenció enfocada sobre una idea o situació li dóna vida, exagera la seva mida i actua com a element fertilitzador". Cal, doncs, que siguem plenament conscients de la direcció i focalització del nostre pensament. Es la nostra eina bàsica de regeneració. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

En totes les situacions de crisi, l'única manera de redreçar la situació és anar a l'arrel del problema. Detectar allò que n'és la causa i esmenar-ho. Vivim en una societat tan confosa que anar a l'arrel dels problemes fa basarda perquè sovint posaria en qüestió tot el sistema. Per això ens limitem a posar pedaços, que només fan més dramàtica i evident l'ensulsiada. En el cas concret del nostre poble, aquesta manera d'actuar, la filosofia del "qui dia passa, any empeny" és tan escandalosa que clama al cel. Els "nostres" prohoms de la política proclamen a tort i a dret, com a remei de tots els mals que ens afligeixen, la instauració de la Catalunya social. Hipòcrites! Com si es pogués construir cap ordre social just quan es nega la pedra angular sobre la que descansa tota societat digna: la llibertat. Els "nostres" polítics actuen com aquells carcellers a les ordres de l'amo, que volen repartir els quatre cigrons que tenim assignats, intentant-nos convéncer que els grillons que portem fan bonic. Ens volen fer creure que són els braçalets d'última moda, i que la foscor en què vivim evitarà que ens cremem la pell. Ho repeteixo. Hipòcrites! La seva incapacitat i manca de voluntat de denunciar l'arrel on s'origina la tragèdia dels catalans, els fa inútils per la causa de la llibertat del nostre poble. La paraula i l'acció és ara a les nostres mans. A les mans dels qui hem signat un compromís vital amb la Veritat, i per tant amb la LLibertat. I quin és l'orígen últim dels nostres mals socials? Allò que eviten pronunciar com si fos un concepte caducat i perdut en la història? La colonització. Pérez Esquivel, premi nobel de la pau, ja denunciava en una entrevista que li van fer fa pocs mesos a la revista IO, que la prioritat de tots els processos colonitzadors és conquerir la mentalitat i la manera de pensar del colonitzat. La colonització és l'anorreament de la pròpia manera de pensar, de ser, de veure la vida i la realitat. Tots els colonitzadors saben que per sotmetre un poble primer cal xuclar-li l'ànima, la seva pròpia manera de ser, que es manifesta bàsicament, en el nostre cas, a travès de la llengua i la cultura pròpies. Per això els nostres colonitzadors centren tots els seus esforços en aconseguir la substitució lingüistica i cultural, i l'anorreament de la manera singular de veure el món que la nostra cultura reflecteix. Els mitjans per aconseguir-ho han estat al llarg de la història la repressió per la força de les armes i les lleis quan el context històric els ho ha permès, i quan ha calgut ser més subtil i adaptar-se a unes formes democratiques han emprat la inundació mediàtica , que infiltra continuament com un verí, una cosmovisió espanyola i sembra llavors de confusió en temes bàsics com la llengua: promoció del bilingüisme, voler fer passar per cultura catalana cultura feta en castellà al nostre territori... I tot això amb l'única finalitat d'afeblir la presència i el prestigi de la llengua i la cultura pròpies i establir en lloc dominant la llengua i la cultura colonitzadora. L'objectiu és reduir el català a una situació de gueto. Amb aquest continu rentat de cervell, aconsegueixen que una gran part de la població, ja no vegi una situació de flagrant opressió i injustícia com el què és, sinó com un signe dels temps, al qual hom s'ha de rendir. I ja tenim els colonitzats assumint la colonització i, per tant, esdevenint els seus propis colonitzadors. L'estratègia perfecta. Se'ls ha xuclat l'ànima i ni en són conscients. Uns perfectes zombis que poden ser manipulats a cor que vols. A partir d'aquí se'ls pot espoliar fiscalment, se'ls pot destruir el territori, se'ls pot fer passar el TGV per sota del seu temple més emblemàtic, i ningú piula, perquè els han convertit en homes que han perdut els seus autèntics valors. La pròpia concepció del món. Allò que els donava força. El seu poder. Aquesta situació només té una sortida. Denunciar en veu alta la mentida i l'estratègia a què estem sotmesos, però sobretot prendre la ferma i irrevocable decisió de descolonitzar-nos. De retornar-nos el propi poder, que és sinònim de recatalanitzar-nos. Aquest procès exigeix un doble compromís, personal i col·lectiu, que s'ha de coronar a nivell polític amb la creació d'un estat propi, on una nova fornada d'homes lliures al servei del nostre poble substitueixi els qui ara controlen les nostres institucions, que són els executors i col-laboradors d'aquest pla pervers de colonització. El camí cap a l'alliberament ens exigeix actuar en tot moment com a homes lliures, no sotmesos a les trampes colonitzadores. No hi ha camí cap a la llibertat, la llibertat és el camí. Per això cal que ens entossudim a pensar com pensaria un català lliure, a viure en català en tots els àmbits i en tot moment, a exercir aquesta llibertat i aquesta normalitat que ens neguen i ens neguem nosaltres mateixos. Cal que fem nostres les paraules i les actituds de Gandhi: "No vull que casa meva estigui enmurallada, ni vull que les finestres estiguin entatxonades. Desitjo que les cultures de totes les nacions vagin d'aci d'allà al voltant de casa meva tan llirurament com sigui possible. Però refuso que cap d'aquestes cultures m 'arrabassin els peus. Em nego a viure a casa meva com si fos a casa d'un altre, com un intrús, un captaire o un esclau". Sigues inconquerible interiorment i res ni ningú et podrà véncer exteriorment. Perquè la pressió mediàtica i legislativa colonitzadora no pot res contra la persona conscient que ja ha fet la seva tria, però sí que guanya a aquells que s'acomoden a la situació, i als que tot i ser-ne conscients, n'esdevenen col·laboradors en la seva vida quotidiana, sovint inconscientment, consumint i fent el joc a la cultura imposada o amb actituds tèbies que no posen en evidència la gran farsa. Un gran mestre de saviesa va dir : "Sigueu freds o calents. No sigueu tebis". La radicalitat en el sentit més genuí i noble de la paraula és patrimoni dels qui s'han fet servidors de la Veritat i han decidit ser fidels als seus reptes. La tebior és les escorrialles de la vida que queden als qui es deixen comprar. Els homes i dones decidits a viure amb radicalitat el compromís de l'alliberament d'aquest poble som la punta de diamant que està perforant el vel de foscor que ens envolta. I ens retornarem la llum. Només el compromís i l'acció valenta en la quotidianitat otorguen el privilegi de formar-ne part. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Els temps de crisis profundes són temps de grans desafiaments i, per tant, de grans oportunitats. Saber entrellucar i fer créixer les oportunitats allà on aparentment només hi ha caos, mediocritat, odi, límit, desengany, és patrimoni dels guerrers espirituals, tal com els defineix el xaman indi iaqui D. Joan: "La vida d'un guerrer espiritual és un desafiament sense fi i els desafiaments poden ser bons o dolents. La diferència bàsica entre una persona ordinària i un guerrer és que un guerrer s'ho pren tot com un desfiament, mentre que una persona ordinària s'ho pren tot com una benedicció o com una maledicció". Vivim uns moments històrics, en els quals la tragèdia del poble català és tan escruixidora que ens obliga a fer la tria entre continuar sent persones ordinàries, persones que es veuen i es viuen com a víctimes del destí, de la història, o esdevenir guerrers espirituals. Esdevenir homes que assumeixen el seu lloc i el seu moment personal i històric. No el blasmen, sinó que l'entenen com l'oportunitat per a esdevenir actors, per a créixer a un nou nivell de coneixement i de praxis que els fa conscients d'infinites capacitats adormides en el seu interior que malden per manifestar-se, per encarnar-se. Assumir com a patrimoni propi aquesta capacitat de ser el creador de la teva pròpia realitat individual i col·lectiva és un procés ardu. Deixar enrera l'home ordinari, l'home-víctima, passa per assumir plenament el nostre aquí i ara, consumint-lo. Experimentant el dolor, la ràbia, la por, els límits que intentem evitar, negar i reprimir tot al llarg de la nostra vida. El primer pas per a esdevenir guerrer demana obrir-se plenament i acceptar totes aquestes emocions i vivències: experimentar el dolor que et consumeix les entranyes, plorar fins que se t'assequin els ulls, sentir la ràbia que t'inunda el pit com una onada calenta i el cor com un verí. Viure l'abandonament i la impotència amb plena consciència, sense pal·liar-los. Només quan haurem passat per aquesta catarsi, vivint aquestes emocions i deixant-les enrera, descobrirem que cap d'aquestes energies que tant havíem temut i evitat és en realitat el nostre enemic, i que consumint-les quan es presenten i deixar-les inmediatament enrera, ens obren a tota una nova perspectiva del nostre ésser, ens obren les portes a forces més profundes que es mantenien a l'espera. La transformació que hom experimenta quan assumeix l'aquí i l'ara, quan assumeix viure plenament el regal del seu moment vital i històric, quan es beu tota la copa de vi, per amarg que sigui, que la vida li ofereix, és d'una qualitat difícil d'explicar. Cal viure-la. Quan hom accepta esdevenir guerrer espiritual s'adona que la situació més injusta esdevé la més gran oportunitat i aprèn a beneir les persones i les situacions més abjectes. Un gran guerrer, el Dalai Lama, beneeix els xinesos com a instruments del seu destí. D'un destí que l'empeny cap a un nivell més elevat de coneixement i de praxis. És plenament conscient del sofriment, el dolor i la injustícia que els xinesos fan viure al poble tibetà, però la seva perspectiva, enlloc d'encallar-lo en l'odi, el victimisme, o la resistència estèril, l'obliga a cercar en el més profund de si mateix tot de capacitats creatives insospitades. El condueix a viure en aquest espai interior d'on brolla tot. Aquest punt que ens manté ferms enmig de les tempestes de la vida. El nostre moment històric ens empeny a fer el salt. A passar d'homes ordinaris a guerrers espirituals, per esdevenir homes de coneixement i de poder, de compassió i fermesa, d'humilitat i fortalesa, d'intel.ligència i pragmatisme, de saviesa i coratge. Homes de servei. Homes dignes. Tenim un repte històric que ens apel.la: l'alliberament del nostre poble. Tots aquests segles de colonització i opressió, a voltes brutal, a voltes més subtil, però sempre present, ens han corcat l'ànima i la voluntat. Han desenvolupat els aspectes més mesquins del nostre caràcter col·lectiu: ens han fet mesells, acomodaticis i egoistes, han corsecat els nostres ideals com a poble i ens han fet refugiar en "el cadascú a casa seva". Han desenvolupat l'autoodi i ens ha fet desentendre del benestar col.lectiu, deixant camp lliure als que veuen el nostre país com a objecte d'especulació i rapinya. No és estrany. Estem sotmesos a una metròpolis que només ens contempla com a objecte d'espoliació i de benefici, i incrusta aquesta mentalitat en els sectors de població més proclius a seguir el joc del poder establert. Aquesta mateixa situació, però, també ha interpel·lat moltes persones, que han respost esdevenint lluitadors clarividents per la llibertat. Homes que han esdevingut guerrers. Ara ens cal, més que mai, respondre a aquest impuls interior que el moment històric requereix. No és un moment per a homes ordinaris. Es un moment de grans decisions i de compromisos vitals. I el primer ha de ser a nivell individual. Cada un de nosaltres és cridat a decidir si vol assumir esdevenir un guerrer al servei d'aquest poble, o continuar com a víctima i instrument dels botxins. Només la transformació interior de cada un de nosaltres garantirà la regeneració col·lectiva necessària i vital per a l'alliberament del nostre poble. L'esperit que sacseja aquest poble, que l'empeny a desvetllar-se i a posar-se dempeus per ocupar el lloc que li correspon et repta a no doblegar més el genoll ni l'ànima davant la mentida i la manipulació. Et repta a desenmascarar la colonització cultural i lingüistica que ens ofega. Et repta a acceptar el compromís d'esdevenir llum en la foscor, regeneració davant la mediocritat, fermesa enmig de la tebior i la claudicació. Fes-te'n digne. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

Tot procés d'alliberament personal exigeix la integració de l'ombra, del nostre drac personal. L'alliberament demana la integració de totes aquelles emocions, idees, vivències... que al llarg de la nostra vida hem anat reprimint, obeint pressupòsits culturals, o com a resposta inconscient al dolor i a la por que ens han provocat. La societat estimula des de la més tendra infantesa que l'individu s'esquinci en dues meitats: la màscara, el jo, aquella part de nosaltres que reuneix les qualitats, emocions... amb les quals som més ben acceptats o ens sentim més còmodes, més "normals", i la nostra ombra, on hi encabim tot allò que titllem de "negatiu" o "perillós". Però com més poderosa l'ombra, o sigui més reprimits i inconscients els seus continguts, més domina la vida dels individus, perquè irromp en la seva vida per canals patològics i dolorosos. L'home sa és aquell que accepta la seva totalitat. Entén que totes les energies presents a la seva vida, sigui la tendresa o la ràbia, són útils i creatives simplement perquè són. I les reconeix i els fa lloc en la seva quotidianitat. La integració de l'ombra passa, doncs, per abandonar la idea de voler ser "bons" o "purs" i assumir ésser complets. Superar la polaritat i cercar la integració. Només quan ens reconeixem complets i vivim des d'aquesta plenitud, som lliures, i la creativitat i la joia són llavors consubstancials en la nostra vida. El que s'esdevé en la psique humana, es reprodueix també en la psique dels pobles. Un poble per a ser lliure ha de reconèixer i integrar totes les energies que el conformen: el seny i la rauxa, els valors més angèlics i els més terrenals: la passió, la ràbia, l'odi.. Només l'expressió de totes les seves energies li donaran la capacitat de trobar la seva genuïnitat i d'assumir-la amb claredat i sense vacil·lacions. La història del poble català ha estat un procés d'esquinçament brutal. En el seu devenir històric, el nostre poble s'ha anat creant una màscara de poble assenyat, pactista, dialogant, civilitzat (1), i ha amagat a l'ombra tot d'altres valors i emocions més "perillosos", com ara la passió, l'agressivitat, la ràbia, l'odi i la revenja. Aquesta ombra s'ha fet tan poderosa i inconscient que ens surt per tot arreu com una amenaça. La ràbia i l'odi que no sabem viure amb naturalitat quan les circumstàncies ho demanen, tal com fan els pobles més sans que els nostre, s'expressa en forma d'autoodi, un autoodi que està profundament incrustat en el nostre cos social, i que té noms i cares : PP i Ciutadans en són la seva expressió política. La repressió d'aquestes energies vitals tan necessàries per al desenvolupament saludable, no només ens ha fornit amb una ombra que treu el cap per tot arreu, sinó que a més ens ha convertit en un poble anèmic, esmorteït, poruc. Un poble tan confós que, fins i tot els polítics que diuen representar-nos, justifiquen cofoiament l'opressió i la castració del nostre poble. No som capaços de trobar el nostre centre perquè estem tan polaritzats cap a la "màscara" de poble politicament correcte, sensat i dialogant, que no sabem ni reconèixer que tenim aquestes energies vitals enormes que estan rugint perquè les integrem. La llibertat del nostre poble depassa el vessant polític. És una qüestió d'entendre que en el nostre procés històric hem capat aquest poble de les energies més vitals per a la seva subsistència. O les reintegrem i assumim (que, com tots els pobles sans, tenim energies poderosíssimes en forma de passió...) o aquestes energies reprimides ens destruiran. Només quan acceptem la totalitat del nostre ésser com a poble, i per tant totes les energies implicades, podrem començar una integració que compensarà la polaritat de poble "assenyat i servil" amb què ens hem identificat, i ens fornirà del coratge, la passió, la sinceritat i la fortalesa per a fer el camí del mig: el de trobar la nostra verdadera vàlua i el d'assumir amb orgull i dignitat el nostre lloc en el món. Només assumint la nostra ombra podrem cavalcar el nostre drac col·lectiu i recuperar el nostre poder. (1) Seria interessant de fer una anàlisi històrica, des d'aquesta òptica, començant amb els càtars, que s'anomenaven a si mateixos "els purs", i que van ser anihilats a la batalla de Muret per les forces "més terrenals" del Vaticà i dels francs. Perquè allò que no reconeixes en tu, sempre acaba imposant-se, i normalment amb un cost altíssim.

Llegia ahir un article signat pel Sr. Josep Bellet a la web de la plataforma "Sobirania i progrés", proposant que els representants de "Sobirania i progrés" i els de la "Plataforma pel dret a decidir" es reunissin per a redactar una constitució catalana i l'oferissin als partits polítics per a què la defensessin. De moment no sabia si es tractava d'un acudit de mal gust o d'una enorme presa de pèl. De seguida em vaig adonar que no, que el Sr. Bellet realment ho deia de bona fe. El que fa la cosa encara molt més greu. De veritat es creu, Sr. Bellet, i tots els que com vostè encara estan imbuïts d'aquesta candidesa que els incapacita per a fer una anàlisi seriosa de la realitat històrica que vivim, que aquests partits que ens estan destruint el país, voldran o seran capaços de fer alguna cosa per a redreçar la situació? Ja som molts els lúcids que fa temps que ens hem tret la bena dels ulls i esperem pacientment que els fets continuïn desenganyant tots aquells que encara confien en els partits actuals i plataformes diverses per a sortir de l'atzucac en què ens trobem. Però articles com el seu obliguen a posar sobre el paper allò que qualsevol persona capaç de pensar sense el llast que limita la llibertat de pensament dels colonitzats, seria capaç de deduir ràpidament. Al parlament català hi tenim dos perfils de partits pel que fa a la defensa dels interessos catalans. Els clarament espanyolistes que cerquen la nostra dissolució com a poble. Volen que esdevinguem una província d'Espanya, tot i que permetrien, molt magnànimamant, és clar, alguna peculiaritat regional. Són Ciudadanos, el PP i el PSOE ( i els verds, la marca blanca del PSOE). D'aquests els més perillós i efectiu per a l'assoliment dels seus propòsits és el PSOE, i saben per què?, perquè s'enmascaren en la mentida i la manipulació. Són els que et maten mentre et diuen "compañero". Els seus actes els delaten contínuament, per als qui ho volen veure, però com que la intoxicació és tan potent han arribat a vendre els tòpics amb què revesteixen la mentida com a exponents del progressisme i del cosmopolitisme. I això enganya les ments més febles. L'altre perfil el dibuixen CiU i ERC, que sobre el paper diuen no voler la involució que patim, però en realitat les seves ments i els seus actes són tan esclaus del que dicten els partits espanyolistes, que s'aculen a la primera envestida. Quan se senten molt acorralats aixequen una mica la veu, però després res. No només no defensen els justos interessos catalans amb convicció i fermesa, i oblidant els seus odis interns, sinó que permeten que els pitjors enemics del poble català s'instal·lin al Govern de la Generalitat, com va fer en el seu dia Convergència pactant amb el PP, i com ha passat ara amb l'actual direcció d'ERC oferint la presidència al PSOE, mostrant amb això un nul sentit d'estratègia política i de visió de futur. I si no, mireu que feliços que estan personatges com el Sr. Ernest Maragall desmuntant el gran pacte per a l'ensenyament que els republicans, o hauria de dir els "d'esquerra", es pensaven que els socialistes respectarien perquè l'havien pactat en l'anterior legislatura. Sr. Carod, que han pactat amb el diable, i la naturalesa del diable és la mentida i la traïció! Està ja demostrat que ni CiU ni ERC no volen agafar el brau per les banyes, i en lloc de lamentar-se i fer-se els possibilistes, desenmascarar el conflicte que vivim i assumir amb fets que l'única solució del desgavell que patim és la independència. Deixar de ser esclaus. Que il·lusos! La història de la Catalunya lliure els jutjarà com els darrers governs colonialistes, els que fins a darrera hora van defensar els interessos d'una metròpoli, l'espanyola, que ens ha xuclat fins l'úlima gota de sang, moral i econòmica. I les plataformes? Puc suposar-ne la bona fe. Però els manquen tots els ingredients per a ser efectives. La plataforma "pel dret a decidir" ja ha passat d'exigir el dret a decidir, que en la manifestació del 18 de febrer del 2006 es va veure superat clarament pels manifestants que clamaven contínuament independència, a pidolar que ens regalin la pelleringa estatutària que ja ha passat per tots els ribots haguts i per haver. Si tinguessin dignitat, senyors promotors de la plataforma, i s'adonessin de la manipulació a què estan sotmesos, plegarien, i dirien clarament al poble català que han fracassat, perquè no han tingut el coratge ni la intel·ligència de recollir l'enorme energia que hi havia al carrer el 18 de febrer i utilitzar-la per a arribar allà on s'ha d'arribar: a la independència sense trampes intermèdies. La plataforma "Sobirania i progrés" ha representat la cara més sobiranista de l'actual ERC, que ha volgut rentar-se la cara de la injustificable praxis política que porta a terme l'actual direcció del partit. Ha promès que quan arribaria als 10.000 inscrits engegaria una campanya de recollida de signatures per a presentar al Parlament català a fi de convocar un referèndum d'autodeterminació. Encara confien que el Parlament en faci alguna cosa del 1.000.000 de signatures que volen recollir? No sospiten que faran el mateix que van fer amb les 500.000 recollides per demanar el reconeixement de les seleccions catalanes? Desar-les al cul d'un calaix. El problema greu d'aquestes plataformes, com el dels dos partits que diuen defensar els interessos catalans és que no tenen la llibertat de pensament per a analitzar la situació històrica amb claredat, perspectiva i indepèndència. Sempre miren cap a Espanya. Pensen i actuen reactivament, mai proactivament. Encara no s'han tret els tics de l'esclau. Els falta la llibertat de la ment i el coratge del cor per a entendre allò que els analistes polítics internacionals veuen clarament. Només hi ha una solució: La INDEPENDENCIA. I que per a arribar-hi, no es pot improvisar. Cal una estratègia intel·ligent que superi el joc polític de paràmetres colonialistes en què es mou l'actual política catalana. I cal una gent que hagi demostrat una clara regeneració moral. Que hagi superat la moral d'esclau tan estesa entre la classe política catalana. Mentre tota l'energia que representen les persones lligades a aquests dos partits i a aquestes plataformes no iniciï un camí clar i contundent cap a a l'alliberament de Catalunya, la partida la guanyaran, com està passant des de la transició, els que sí que tenen clar el que volen: la provincianització de Catalunya. Per això, Sr. Bellet, plantejar a aquestes alçades que plataformes que no tenen l'objectiu inalienable de la independència s'uneixin per redactar la constitució d'un país lliure, és demanar la lluna en un cove. Es molt possible que els sortís un rave més gran que el de l'agònic estatut que encara cueja al Constitucional! I que, a més, encara confiï que un govern "català", al servei dels interessos espanyols pugui defensar-la, ja és el súmmum de la bona fe, o l'expressió modèlica del pensament de l'esclau, que sentint-se incapaç de ser ell mateix el protagonista de la seva història, el gestor de la seva llibertat, espera que l'amo, que el té encadenat des de fa segles, ara li tregui l'anella del coll. Sr. Bellet, i tots els qui com vostè encara van amb el cor a la mà. Comencin a pensar com a homes lliures i a erigir-se en actors del seu moment històric. N'hi ha que ja ho estem fent. Quan els caigui la bena dels ulls, podrem treballar plegats per una Catalunya lliure i plena. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció