Estem vivint uns fets històrics decisius per la nació catalana. Les velles consciències de l'usurpador prepotent i de l'esclau claudicant i submís s'erigeixen orgulloses com torres inexpugnables al centre neuràlgic de la nostra nació, però són gegants amb peus de fang. La nova consciència, la consciència de llibertat, de dignitat i de plenitud; aquesta consciència que regirà en un futur molt proper els destins del nostre poble, està rugint ja com un riu subterrani que és a punt d'esbotzar totes les tanques que li imposen. Aquests fets que atempten contra els fonaments bàsics de la nostra nació ens obliguen a posicionar-nos, i tota resposta o manca de resposta posa en evidència a quina consciència servim amb el nostre pensament, les nostres actituds, les nostres paraules i els nostres actes. Tot aquest procés ha de ser entès no com un simple descabdellament de fets, sinó com un procés de destriament. S'està separant el gra de la palla. Tots som provats al gresol, com l'or és depurat al foc. D'aquesta tria en sorgirà la "resta" sobre la que es construirà la nova nació catalana. Hi ha molta podridura dins la nostra pàtria, i el seu destí és consumir-se sense deixar rastre. A tots els que ens hem compromés en aquest canvi de consciència, se'ns demana des del més pregon del nostre Esser que siguem capaços de portar a terme aquesta transició sense malejar-nos amb aquelles emocions, sentiments i actituds que arrosseguen cap a la destrucció. Cal que fixem la nostra atenció en la llum perenne que crema al centre del nostre Esser: la llum de la integritat, de la sinceritat amb nosaltres mateixos, de la saviesa, de la compassió, del coratge per fer allò que cal fer. I que prenguem la lliure decisió de posar aquest centre espiritual al capdavant de la nostra lluita. Tinguem la saviesa de donar el comandament de les nostres vides i de tot el procés en el que estem inmersos a la nostra autèntica naturalesa. No hem de negar la por, ni l'odi que sovint reclama el seu lloc, ni el desànim, ni la temptació de llençar la tovallola. No, hem de reconéixer tota aquesta amalgama tan humana de pensaments i sentiments i posar-la al servei del nostre centre director: l'esperit que ens aguanta. La infinita saviesa interior de cada un de nosaltres, obeint el comandament rebut, sabrà transmutar i utilitzar totes les nostres potencialitats, emocions i sentiments en benefici de la tasca que ens ha estat encomanada i que lliurement hem acceptat d'acomplir. Exhorto tots els guerrers d'aquesta nació a mostrar la màxima equanimitat davant la crueltat dels atacs que estem patin, i davant la passivitat dels qui tenen els mitjans per evitar-ho i no els utilitzen. Us exhorto a fer el pas decisiu que ens ha de garantir el resultat final: no us contempleu més com a homes febles que s'enfronten impotents als poders foscos de la mentida i l'opressió, amos durant tants segles de l'ànima d'aquest poble. Contempleu-vos a partir d'aquest precís instant com a éssers que han descobert la seva veritable naturalesa: l'esperit. Substància essèncial del nostre Esser i font de la nostra fortalesa. I posem aquest esperit al capdavant de la nostra vida individual i nacional. Aquest esperit d'integritat i absoluta plenitud ha de ser el batec del nostre coratge, la intel.ligència de la nostra ment, els mots que pronunciïn els nostres llavis, la total convicció de la justícia que ens ampara, la força que ens guia cap a la llibertat. Es l'experiència d'aquesta integritat la que ens otorga la certesa que aquest esperit a qui hem donat el comandament ens aplanarà els camins i ens proporcionarà la intel.ligència i el coratge per acomplir allò que ens ha estat encomanat. Ens dóna la convicció que el veritable poder no està en les quantitats ni en les astúcies humanes, sinó en aquesta força harmoniosa, potent i imparable que emana del centre del nostre Esser. Aquest mateix esperit ens impedirà relliscar cap a qualsevol pensament o actitud que posi en perill la consecució en plenitud de la tasca que hem d'acomplir, i farà efectiva la sentència bíblica "deu homes justos salvaran la ciutat". La nostra decisió inapel.lable de situar l'esperit com a estendart i guia de la nostra lluita és la garantia del resultat final: l'alliberament polític i mental de la nació catalana. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

El reputat coneixedor de la naturalesa humana, A. Robbins, ens recorda que "els recursos que necessitem per canviar qualsevol cosa en les nostres vides són dins nostre ja en aquest precís instant". Allò que sovint no els deixa aflorar, i fer que el canvi efectiu s'esdevingui, són les neuroassociacions que hem creat en les nostres conductes, les quals han generat uns hàbits que ens desvien de l'objectiu a assolir. Aquest hàbits ens encallen en l'anomenada "zona de comfort". Aquella zona "ja coneguda", per sortir de la qual cal sovint experimentar la manca de comfort de trencar les velles neuroassociacions, els vells hàbits. Cal coratge i lucidesa per entrar en un nou nivell de consciència que es reflecteixi en la nostra vida quotidiana. Dues condicions per crear canvis consistents en les nostres vides són: - tenir una consciència clara i determinada d'allò que vols, perquè " res no passa en la nostra experiència, si no és a través de la pròpia consciència". - tenir unes raons poderoses, uns perquès prou potents que t'empenyin cap al canvi inexorablement. Aquestes dues condicions, però, queden reduïdes a no res, si continuem fent les mateixes coses, practicant les mateixes conductes que ens han situat on som. Si no som capaços de canviar les estratègies que ens han abocat a la situació insatisfactòria de què volem sortir, les nostres vides no canviaran, i només experimentarem més dolor i frustració. Quan traslladem aquestes consideracions a la nostra vida nacional, ens adonem que les dues condicions essencials es van definint cada dia més clarament per a molts catalans. Volem la independència perquè ens hi juguem ja no només el nostre benestar material i psicològic, sinó la nostra mateixa existència com a catalans. Tenim, doncs, l'objectiu clar i unes raons prou sôlides, perquè tenen a veure amb la integritat del nostre Esser col-lectiu. Què ens té, doncs, continuament encallats en aquest fangar? La raó fonamental d'aquest fracàs continuat s'ha de cercar en la praxis de la classe política catalana, que està instal.lada en la seva zona de "comfort", practicant les mateixes velles estratègies que ens han portat a aquest cul de sac. L'estratègia dels colonitzadors, dels que inoculen la mentida cercant la confusió i l'afebliment del nostre poble, i l'estratègia dels que accepten la colonització i en fan el seu negoci. Ambdós bàndols s'alimenten i es necessiten mutuament per poder-se continuar mantenint a la seva zona "de comfort", amb les panxes plenes i les llengües impostores. I tot això mentre condemnen aquest poble a la indignitat, negant-li l'expressió del seu Ésser. Tenim d'una banda, doncs, els que defensen el dret del colonitzador. Les seves estratègies tenen com objectiu l'afebliment progressiu del poble català i la seva desaparició. Per això el seu interès a amagar els nostres símbols i a substituir la nostra llengua per la dels colonitzadors. En aquesta línia el darrer atemptat perpetrat pel govern del PP de tancar el repetidor de TV3 al País Valencià, no és el més greu, encara que sí el més desvergonyit i brutal, però hem de tenir clar que la insídia practicada continuadament pels socialistes és tan o més letal que la practicada pel PP, perquè és més subtil. Els nostres colonitzadors i els seus fidels botiflers no es cansen de repetir que en democràcia tothom té el mateix dret a defensar el seu punt de vista. S'obliden que la democràcia va ser una conquesta política per defensar la llibertat, no els drets dels opressors, dels colonitzadors. I quan aquesta democràcia es perverteix per justificar una situació a la qual s'hi ha arribat per l'ús de la força i l'abús de les lleis, dictades només a favor de l'usurpador (1), aquesta democràcia és una comèdia. Una comèdia que no es creu ningú que tingui dos dits de front i un veritable sentit de la justícia i la llibertat. A tots aquests colonitzadors que quan els ha convingut s'han emparat en les armes per reduir-nos i sotmetre'ns i que ara s'emparen en la "seva democràcia" per acabar de rematar la feina que fa 300 anys que els dura, se'ls ha de dir ben clar que davant la justícia que "ve de dalt", la justícia de l'Ésser, no tenen cap dret sobre la nació catalana, per molt que ells se l'otorguin amb les seves lleis. Perquè l'autèntica justícia només reconeix el dret a aquells homes que treballen per la llibertat i per la plenitud dels pobles, no els que utilitzen el nom de la justícia o de la democràcia com a eina exterminadora. A tots els colonitzadors, els instal.lats a Madrid, i els instal.lats a la nació catalana els diem ben alt que no els reconeixem cap dret. I denunciem amb veu clara que el genocidi que cometen contra aquest poble és el més gran abús de poder que es pot perpetrar: el crim contra tot un poble. No els reconeixem cap dret, però si que els exigim l'acompliment d'un deure, que el procés de canvi de consciència que està experimentant la nació catalana els obligarà a fer efectiu, per grat o per força: que deixin allò de què s'han apropiat i mantenen per la força, i a força de mentides i manipulació mediàtica. Que treguin la grapa de sobre la nostra nació, a fi que poguem restituir-nos allò que se'ns va arrabassar brutalment: la nostra llibertat, la nostra plenitud com a poble. La nostra ànima nacional. Pel què fa als polítics que diuen, i potser s'ho creuen, defensar la nació catalana, crec que s'haurien de replantejar seriosament les seves estratègies de submissió al colonitzador. On ens han portat els seus ingenus intents d'encaixar-nos amb Espanya? Els resultats són evidents. La nació catalana està en una situació de fallida absoluta en tots els nivells, i malgrat això, encara continuen aferrant-se a les seves posicions autonomistes, amb la vana esperança que les coses s'arreglin. Un savi va dir que la definició més gran d'insensatesa, d'alienació mental "és seguir practicant les mateixes estratègies una vegada i una altra i esperar-ne uns resultats diferents". Això és precisament el què fan aquests defensors dels nostres interessos nacionals!! El que ens hauríem de preguntar és si practiquen aquestes actituds de bogeria suïcida per manca d'intel·ligència, o perquè l'ànima d'esclau que tota colonització desenvolupa en els colonitzats, els escanya el coratge de reconéixer que amb les seves actituds claudicants i acomodatícies només justifiquen la feina del colonitzador: la nostra mort col.lectiva. Aquets trets definidors del caràcter dels representants polítics "catalanistes" i "independentistes?!": la ingenuïtat, la intel.ligència obcecada, l'ànima d'esclau......que cap país lliure toleraria en els seus representants polítics no són, però, els seus pitjors pecats. M'atreveixo a dir que la seva culpa més greu és la seva absoluta manca de confiança en el poble català. La seva absoluta manca de confiança en la nostra capacitat d'esbandir la mentida que ens atenalla i guanyar la llibertat. De fer el salt de consciència que farà la llibertat una realitat inevitable. No saben aquests senyors que les creences dels líders d'un poble es projecten sobre la seva gent? El líder que coneix profundament l'ànima del seu poble i confia en la seva gent té la capacitat de fer brollar totes les potencialitats magnífiques que estan esperant per sortir en escena. Aquesta és la tasca de l'autèntic líder: infondre autoestima, fer créixer la confiança i posar a l'abast de la seva gent els recursoso emocionals i psicològics perquè puguin desplegar totes les seves capacitats. La tasca de l'autèntic líder és recordar al seu poble, amb les seves actituds, amb les seves paraules i amb les seves accions, que són capaços de tot. Que la plenitud és al seu abast. Amb un paper d'anti-lideratge total, els polítics catalanistes i independentistes que ara ocupen els escons del nostre Parlament, exerceixen amb la seva manca de confiança i d'amor per aquest poble, una influència perniciosa sobre l'estat anímic de la nació catalana. Les seves actituds fan el nostre poble més esclau, més mesell, més trist i més infeliç, perquè li neguen el dret més essencial de tot ésser: la reconeixença de la seva vàlua, de les seves capacitats, de la seva bellesa interior i de la seva plenitud. I amb la seva actitud retardatària, frenen l'eclosió d'aquesta nova consciència que té com a senyera la llibertat. Malgrat els seus esforços, però, ja no hi ha res que pugui frenar la instauració d'aquesta consciència. I la seva presència cada dia més arrelada en el cor de més i més catalans, serà el què anorrearà la vella consciència que ara es debat en ple protagonisme en la nostra vida pública. S'esdevindrà com en la imatge símbòlica de l'enderrocament de les muralles de Jericó. La vella consciència, la dels colonitzadors i la dels esclaus donant-se suport mutuament,formen la muralla que ofega la ciutat. Una nova consciència arrelada en la Veritat i la Justícia, que vol la plenitud del poble, fa cap davant les muralles i no fa res més que donar-hi una volta cada dia, durant set dies, fent sonar el corn, fent sentir la seva veu. I el setè dia, les muralles- la vella consciència- s'esfondren. La consciència superior ha reduït al no res l'antiga concepció de la realitat. No és casualitat que es donin voltes a les muralles durant set dies i què al setè dia s'esmicolin. El número set simbolitza la plenitud. Calen set dies, simbòlicament parlant, perquè la nova consciència s'instauri en el cor dels homes. En el moment que aquesta consciència s'ha arrelat, la vella s'esvaeix. Tampoc no és casualitat que la data del 2014 contingui el número set. Ens assenyala la data de la instauració definitiva de la nova consciència com a rectora dels nostres destins nacionals. Mentrestant Catalunya Acció, amb tots els catalans portadors de l'estendart de llibertat, hem començat a donar la primera volta a les muralles tot fent sentir el corn, la crida d'allò que està reclamant el seu legítim lloc. Hem començat les voltes, que es continuaran, una per cada any, dels set que ens separen del 2014. (1) l'exèrcit, el control mediàtic, les lleis contrâries a la llibertat i plenitud del nostre poble. Lleis que han esquarterat el nostre poble, lleis que han situat la nostra llengua en u ghetto en procés d'extinció. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

La manifestació de l'1D ha estat una mostra evident de l'esquizofrènia que pateix la nostra nació. El gruix de la gent que desfilava mostrava, amb els crits i lemes que entonava, el seu anhel d'independència, d'alliberament, de trencar límits, mentre les capçaleres dels dos partits i la plataforma convocant semblaven marxes fúnebres: l'encarnació de l'acceptació patètica de l'estatus quo que ens tenalla. L'escisió, la manca d'unitat al si del cos nacional català entre el clam del català delerós de solucions efectives i la claudicació sistemàtica, la manca de voluntat de les èlits, polítiques i socials, d'anar a l'arrel dels problemes que patim, siguin infraestructures ronyoses, llengua moribunda o serveis sanitaris col.lapsats, es va mostrar amb una claredat brutal a mida que els manifestants anaven arribant al final de la manifestació, on des d'un entarimat es llegia un manifest que feia llàstima. El manifest dels pidolaires. Només s'hi gosava reclamar les engrunes de la nostra herència. I això sense convicció, ni força, ni voluntat real de fer res. Només paraules buides que ens condemnen al mateix forat. Mentre, des dels manifestants s'anaven cridant cada vegada amb menys convicció crits d'independència. El manifest va ser la galleda d'aigua freda perfecta per neutralitzar qualsevol vel.leitat massa enardida!! Ja fa temps que sé que la nostra batalla política és l'encarnació de la batalla espiritual. De la batalla que no podem defugir. Però dissabte es va fer evidentíssim el símptoma que la caracteritza: aquesta esquizofrènia nacional, que va encarar les dues forces que ens esquincen: les de l'alliberament i les de l'inmobilisme, escenificant un diàleg impossible. Hi va haver gent que en va ser conscient. Una senyora al meu costat em comentava que era una vergonya tanta energia esmerçada per acabar en aquella frustració. Una noia es preguntava si la gent era conscient de l'absoluta divergència de missatges entre els convocants i els convocats. Molta gent marxava amb el cap cot i trista. Es va fer visible la impossibilitat de diàleg perquè són dos universos que s'exclouen. La naturalesa de la llibertat dissol l'esclavatge. La del coratge, dissol la feblesa. No hi ha pacte possible. Cal que no ens enganyem. La batalla política que estem vivint és, en última instància, la pugna entre aquestes dues energies. L'enemic és dins de casa. A Mateu 10,34-36, el Crist, que és el nom que la nostra tradició juevo cristiana dóna a la consciència espiritual, ja ens va dir en boca de Jesús: "No us penseu que hagi vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa.(...). Els enemics de cadascú seran la gent de casa seva." En el llenguatge esotèric, l'espasa és el símbol de la saviesa, de la capacitat de discerniment per anar més enllà de les aparences i estripar el vel de foscor que ens amaga la visió de la Realitat. Aquesta espasa que ens ofereix la nostra pròpia consciència espiritual, aquesta llum que viu en cada un de nosaltres, ens ha de fer veure que en tot home i en tota nació, en tot ésser manifest en el món hi ha una pugna entre a - les forces que ens criden a la inèrcia, a acatar el límit, la feblesa i el domini de la por. Les forces que només contemplen la nostra interfície i es neguen a acceptar la totalitat del nostre Ésser. I, b - les potències espirituals Reals, les que ens diuen que som lliures, totals i perfectes. Les que ens criden a trencar tots els límits i mostrar la nostra veritable naturalesa. Per això, l'autèntic enemic no és mai exterior. Només en un home o una nació on les forces de la inèrcia són dominants pot un enemic exterior posar-hi les seves grapes. Un home o un poble que sigui conscient de la seva autèntica vàlua, que hagi integrat saludablement les energies que s'emparen en la feblesa, el límit i la por, mai pot ser dominat, sotmès, ni robat. És urgent, doncs, que no ens equivoquem i no desviem la nostra atenció del nucli allà on es dirimeix el conflicte. L'estat espanyol només és l'artista convidat que propicia i s'aprofita de la preeminència en la nostra nació de les energies limitadores, febles i porugues encarnades massa bé en els nostres governants, i que també es fan extensives a un gruix considerable de la nostra gent. A nivell nacional, aquestes energies preconitzen dos models antagònics. Els qui han esdevingut instruments de les forces de la inèrcia volen una societat desintegrada. Cerquen, perquè això reforça els límits, una societat on no s'exigeix la integració dels diversos grups culturals i lingüístics que s'han anat establint en territori català. El seu model és l'amuntegament de diferents grups de gent, sense una ànima comuna que en faciliti la integració. La transversalitat cultural que propugnen és l'eufemisme que amaga la mort de la nació en benefici de la societat-massa, el plethos, on l'únic important són els aspectes materials, infraestructures..... No hi ha cap sentiment de pertinença, cap tendresa pels diferents components de la nació, cap amor per la terra o per la llengua que expressa la cosmovisió genuïna del nostre poble. Tot esdevé només instrument per la supervivència, sense cap valor per se. Xirinacs, un nom que des de la tarima va citar sacrílegament algú dels qui propugnen aquesta societat-massa, ja va denunciar abans de deixar-nos, aquesta trampa. No sé, però, quanta gent va copsar la importància del seu missatge últim. Ens posava en alerta. Ens feia parar atenció al nucli de la mentida que ens vol destruir. Les potències espirituals que treballen per instaurar la llibertat, la integritat i la plenitud saben que l'únic model Real és el de la nació autèntica integrada, el demos, un organisme organitzat internament que ocupa el seu lloc en l'espai i en el temps, en perfecta harmonia amb la resta de les nacions, formant l'organisme espiritual de la humanitat. Aquestes energies treballen per construir una nació que mostri un esperit tan potent i lluminós que la integració dels qui van arribant sigui tan natural i desitjable, que esdevingui inevitable. Aquest model ja ha estat intuït per ments tan profundes com Teilhard de Chardin i Xirinacs, cada un des de les seva especificitat. La Veritat és molt simple. Ens revela la visió diàfana i harmònica de la Realitat. Tots la duem gravada i la podem intuir clarament quan deixem d'escoltar la xerrameca de les veus confusionàries que fan la nostra existència com a individus i com a poble una experiència estranya i complicada. La nostra força en aquesta batalla cabdal és ser conscients que hi ha l'emergència d'aquestes energies d'alliberament i dignitat que volen instaurar la Realitat de la nostra nació. I que aquesta emergència és frenada per la resistència de les forces desintegradores. Per superar aquesta resistència, no hem de lluitar-hi en contra, sinó que hem de dirigir la nostra atenció, la nostra escolta cap a l'esperit interior que no cessa ni un instant de mostra-nos el nostre nord i la nostra fortalesa. No hem de gastar ni una engruna d'energia per afeblir aquesta consciència caduca. Tota l'energia l'hem de dirigir a fer forta i poderosa aquesta nova consciència en cada un de nosaltres. En la convicció que neix d'aquesta escolta conscient hi trobarem el coratge i la saviesa a- per superar la inèrcia, el límit i la feblesa que ens vol deformats, desintegrats i infeliços. b- per posar al capdavant d'aquest poble aquesta consciència de llibertat, dignitat i plenitud, encarnada en un nou lideratge que garanteixi la reconstrucció d'aquesta nació íntegra que malda per manifestar-se. Allà on hi ha una sola consciència que s'ha obert a l'escolta de la Veritat, només hi pot haver un desenllaç: la instauració d'allò que és Real. La integritat de l'Ésser en tota i cada una de les seves manifestacions. Per això cloc aquest post amb una invitació a la confiança. " Per tant, no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar ni res d'amagat que no s'hagi de saber (...) I no tingueu por dels que poden matar el cos, però no poden matar l'ànima(...) No es venen dos ocells per pocs diners? Doncs, ni un de sol no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. I pel què fa a vosaltres fins i tot els cabells us té comptats. Per tant, no tingueu por." (Ma 10,26-32) Sapiguem llegir en aquest llenguatge antic el missatge de confiança, de protecció i de certesa del triomf de les energies de l'alliberament a tot arreu allà on hi ha consciències que han iniciat l'eclosió del seu autèntic Ésser. I saben que la victòria és inevitable perquè no depèn de processos externs, sinó de l'evolució de les consciències que són capaces de reconèixer i fer evident allò que és. No només us faig una invitació a la confiança, sinó que em permeto recordar-vos que la confiança, com molt bé diu Teilhard de Chardin, forma part substancial de l'armadura de tots els guerrers espirituals, de tots els portadors i lluitadors per l'emergència d'aquesta nova consciència. "La virtut suprema és la confiança total". Aquesta certesa absoluta que la plenitud que ja és en tots els àmbits, acabarà eclosionant en la nostra consciència i en la nostra experiència individual i nacional. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció