06 de desembre 2008

Macià va ser a la plaça St. Jaume.

Ahir al vespre es va llegir a la plaça St. Jaume la declaració per una nova Constitució Catalana. La veu del Sr. Espot va ser clara i poderosa, com fou també contundent la fotografia del final de l’acte en què es visualitzaven amb nitidesa els homes valents que ja han apostat obertament, sense ambigüitats, per l’alliberament del nostre poble. Una foto memorable. Una data històrica.

Mentre es desenvolupava l’acte, no vaig poder evitar de mirar el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Totes les finestres tancades. Sords a les legítimes exigències del poble català. Que lluny de l’esperit d’ homes com el Dr. Robert o el President Macià, que van saber posar aquestes institucions al servei de la llibertat de la nació! Vaig veure per uns instants el president Macià parlant des del balcó de la generalitat al poble català. Vaig veure l’home noble, de paraula, que va tenir el coratge i la integritat d’abandonar l’exèrcit espanyol quan va fer-se conscient que havia de posar-se al servei del seu poble, un poble negat i ferit per les forces que ell havia servit fins aquell moment.

En un instant es van encarar la imatge ferma, i profundament senzilla i humana del President Macià, amb la imatge “del crit”, el quadre d’Edvard Munsch. Aquella cara esqueixada per l’angoixa, amb la boca badada expressant l’agonia interior de l’home que s’ha separat del seu ésser autèntic. I vaig entendre, com en un llampec de lucidesa, perquè Macià va ser adorat i respectat pel seu poble: perquè va obrir-se al crit adolorit de la seva gent i el va acollir amb plena compassió.

“ Ploraré amargament.

No em vulgueu consolar

pel desastre del meu poble” (Is.22,14)

Aquesta acceptació genuïna i sense defenses de la vivència anímica del seu poble va ser la clau del corrent d’empatia i simpatia que desvetllà.

Vaig entendre que avui a tots els racons de la nostra nació, els guerrers que han acceptat lliurement de treballar per retornar-nos el nostre ésser nacional, havien de saber que ahir a la plaça St. Jaume se’ns va recordar quina és l’arma definitiva d’alliberament.

A la intel.ligència, la insubornable voluntat i el coratge hem d’afegir-hi la compassió en la seva dimensió més profunda.

Hem d’estar disposats a viure en els nostres cors i, per tant, fer lloc en les nostres emocions i els nostres cossos a totes aquelles defenses que els homes i les dones del nostre poble han construït per fer suportable el dolor profund: la indiferència, la ràbia, l’odi, l'enduriment, el tancament en els interessos personals, la covardia, la por, la traïció. Només acceptant i mirant cara a cara aquestes actituds i entenent-les com el què són, unes defenses, podrem arribar al nucli que intenten amagar. L’angoixa més pregona que existeix: la negació i esclafament del propi ésser.

Quan siguem capaços de viure sense pal·liatius aquest dolor profund, començarà a sorgir la tendresa compassiva que ens fa abraçar, dins del cor, tots els homes i dones d’aquesta nació, malgrat els seus actes. I d’aquesta capacitat de comprendre i viure les febleses, de redimir-les, es desplegarà la nostra fortalesa. L’autèntica. No la feta només de voluntat malgrat tot, sinó la de l’home que se sap capaç de contenir-ho tot i d’harmonitzar-ho al servei de l’expressió de la Vida, que s’ha manifestat, aquí, com a poble català.

I comprendrem amb una nitidesa perfecta i una joia esclatant, que

“ Jo, el teu Esser, seré sempre

la teva llum”(Is. 60,19)

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

01 de desembre 2008

Carta oberta als genocides de la nació catalana

Srs:

En tancar dos repetidors de TV3 al país Valencià, mostren una vegada més la seva voluntat de continuar implacables l’anorreament de la llengua, ànima de la nació catalana.

S’han repartit els papers i els interpreten a la perfecció.

Els senyor Montilla va servir amb safata el pretext, amb els repartiment de freqüències quan era ministre. El senyor Zapatero, en els seu paper de mentider empedreït, va dilatant el document que podria posar fi a aquesta salvatjada. Els seus jutges “demòcrates” han donat cobertura legal a l’ atac. I vostès, que ja tenen molta pràctica en això de ser els executors directes del genocidi, perquè fa més de tres-cents anys que s’hi dediquen amb cos i ànima, només els ha calgut el gest que convè a tots els imperialistes espanyols, socialistes i peperos.

Ja no intenten dissimular de cap manera que estan entestats a concloure la feina de destrucció de la nació catalana, però com que ara els tancs i els fusells els farien quedar malament, i fan molt de soroll, manipulen i empren els exercits mediàtics, que s’han demostrat molt més efectius.

Amb la vergonya del procés estatutari del Principat, han trinxat el concepte de nació, allà on encara treia el cap, han institucionalitzat el robatori sistemàtic, i, un cop enllestit això, ara concentren totes les seves energies per atacar el centre neuràlgic de la nació catalana: la llengua. El tancament dels repetidors, de fet, és només un pas més entre molts d’altres per anar-la ofegant, i substituir-la d’una manera definitiva per la llengua dels colonitzadors, la llengua imposada per la força de les armes i de la llei dictada pels usurpadors. Perquè vostès sí que saben que la llengua és l’ànima del nostre poble, i pensen que si aconsegueixen fer-la invisible, la seva batalla estarà guanyada.

Hem de reconèixer també que els hi han posat fàcil. En aquesta feina bruta han tingut comparses valuosos: la classe política del Principat, que amb la seva por i feblesa endèmiques, amb el seu col·laboracionisme, i amb la seva incapacitat de defensar el poble que diuen representar, han fet des de la transició les coses tan mal fetes, que han assegurat la collita d’uns fruits podrits.

Quan es posà en marxa TV3, el govern del Sr.Pujol acceptà que la televisió del Principat no es pogués veure al País Valencià. Què esperava? Que la iniciativa popular fes la feina que ell no volia fer?. Ja la feren. Es posaren els repetidors amb els diners i l’esforç de particulars, però el conflicte ja estava servit. I el resultat cantat.

I l’actual tripartit, amb el Sr. Montilla al capdavant, escenifiquen el paper de la trista figura, sense la més mínima intenció d’emprendre cap acció que realment sigui efectiva. Però, que dic? I tant si són efectius. Efectius en l’acompliment de l’estratègia que socialistes i Pp tenen en comú per a l’assimilació definitiva de la nació catalana.

I en aquesta escenificació, mentre el Sr. Camps tanca repetidors, al Sr. Tresserres li toca fer el gest d’obrir les freqüències del Principat al Canal 9, fent passar com a bona voluntat dels socialistes, el què realment és el premi a l’estratègia comuna.

De fet és tan grollera tota l’escenificació que als catalans ja només ens provoca fàstic, perquè, de fet, no són ni originals. Són tan antics com el món, i les paraules del profeta Isaïes els van com a sabata en son peu.

“ Amb quin dret tritureu el meu poble?”( Is.3,15)

“ Poble meu
els opressors t’escanyen amb tributs,
els usurers et governen.

Poble meu,
els teus guies t’esgarrien,
t’embullen els camins”(Is.3.12)

Vostès pensen que condemnant aquest poble a viure en el dolor, la ràbia i la humiliació, el venceran.

Però d’aquest arbre caigut que tothom en fa estelles, n’ha sorgit un brot nou. El nostre poble

“és com l’alzina o el roure tallats,
que tenen la soca i prou.
Però d’aquesta soca,
En naixerà un rebrot sant”(Is.6,13)

Un rebrot fet de guerrers que no es deixen vèncer per la seva mentida ni pels seus actes sacrílegs contra l’ànima i l’esperit de la nació catalana. Un rebrot de guerrers, que vostès, “senyors de la mentida i la malícia” fan cada dia més forts. Uns guerrers que transformen el dolor, la ràbia i la frustració que vostès ens regalen, en palanca per assolir la victòria final. Es l’Esperit d’aquests guerrers lliures, “que obren com cal i diuen la veritat” el que “ alliberarà, rescatarà i salvarà” la nació catalana. L’Esperit que ens empeny transmuta l’odi que vostès destil·len, en el nostre aliment.

Vostès, els imperialistes castellans, fa més de tres-cents anys que van començar la guerra contra la nació catalana. S’hi han acarnissat. Al llarg d’aquests segles han torturat, matat i assassinat els millors homes i dones de la nació catalana. Han forçat a l’exili, repetidament, la crema de les nostres elits dirigents. Han xuclat els diners i la intel·ligència d’aquest poble en benefici de la seva maquinària genocida. I, ara, per culminar la seva obra, cerquen amb desfici rematar l’ànima del nostre poble: la llengua.

Vostès van començar aquesta guerra, però l’acabarem nosaltres. Amb la victòria. Una victòria que retornarà a Catalunya l’expressió plena de la seva ànima nacional i instaurarà el bon govern.

“ Quan s’acabarà l’opressió
I els estralls arribaran a la fi,
quan en el país el tirà desaparegui,
el tron del nostre poble
es fonamentarà en l’amor.

S’hi asseurà un govern lleial,
ferm en el dret,
decidit en la justícia”(Is.16, 4-5)

Cada atac seu ens fa avançar amb més tremp cap a l’alliberament final, ja nítidament dibuixat en el cor i la ment dels catalans.

Sé que són conscients que se’ls acaba el temps, i aquests actes sacrílegs contra tota la nació catalana són només l’expressió de la seva ràbia i la seva impotència per evitar el restabliment de la veritat i la justícia, que comportarà inevitablement la caiguda del seu imperi corcat, caduc i miseriós.

“ Ai de tu
devastador mai devastat,
traïdor encara no traït!

Quan acabaràs de devastar i de trair,
Tu seràs el devastat i el traït”(Is.33,1)

Per més que facin, per més genolls que es continuïn doblegant davant el Baal del seu poder, no podran vèncer l’Esperit d’aquest poble, que interpel·la durament als traïdors.

“Tu has oblidat el teu Esser,
No t’has recordat de la teva Roca,
defensa teva.

Per això plantes jardins exòtics
Amb esqueixos dedicats
a déus estrangers.

Però no en colliràs res.
Vindrà un dia que seràs malferit
amb un mal que no tindrà remei”(Is.33,1)

Un Esperit que omple de vida el nou tany, cor de la nova Catalunya lliure. Un Esperit que ja ha escrit la vostra fi.

“ Quina fi, la del tirà!
S’ha acabat la seva arrogància,
s’ha trencat el ceptre dels malvats,
la vara dels dominadors
que bastonegen els pobles
furiosament i sense parar,
que dominava amb ràbia les nacions
i les perseguia sense treva.

Ara la terra reposa tranquil·la
I esclata en crits d’entusiasme”(Is.14,4-8)

Ja s’acosta, ja és a tocar l’hora de la Catalunya lliure i íntegra. La Catalunya portadora de la llum interior, que ha estat durant tants segles retinguda pels poders que vostès serveixen.

I ningú, ni tan sols vostès amb tots els seus exèrcits mediàtics ho podran evitar, perquè ara ja "no és Catalunya qui viu, sinó l’Esperit que viu en Catalunya”.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

14 de novembre 2008

Les temptacions

Una de les característiques més humanes és negar allò que és obvi. Per això ens resulta tan difícil de reconèixer el dimoni quan el tenim al davant. C.S Lewis, un dels gegants intel.lectuals del s. XX, en un acte lúdic i compassiu alhora, desenmascara el diable elusiu en el seu llibre “The Screwtape letters”, un recull de cartes que el vell Screwtaper adreça a un dels joves diables temptadors, per alliçonar-lo i tibar-li les orelles. Amb un estil mordaç i irònic, i amb una cruesa colpidora, posa en evidència les manipulacions a què els individus estan sotmesos amb la finalitat d’esdevenir cada vegada menys individus i cada cop més massa. Tot home que té la capacitat d’escoltar el seu cor, queda escruixit per la precisió amb què Lewis descriu la panòplia completa de les temptacions, tot posant en evidència, en boca del seu diable, la mentida i la manipulació en què s’emparen els temptadors.

Els catalans, que per la nostra condició de colonitzats, fa anys i segles que resistim algunes d’aquestes temptacions amb especial intensitat, hauríem de llegir amb atenció aquest llibre. Ens adonaríem de dues coses fonamentals.

1- Que tota la pressió política i mediàtica que ens mena a acceptar la nostra pèrdua d’identitat i la progressiva dissolució de la nostra individualitat nacional és La Temptació fonamental a què estem sotmesos. Com diu l’Screwtaper “Nosaltres hem d’encoratjar-los sempre i amb tots els mitjans a què s’alienin de la seva pròpia naturalesa”(p.65).

2- Que les elits de la classe política d’obediència catalana treballen per l’infern, com diríem en llenguatge popular, perquè ja han cedit a la temptació, i ja no pensen com poden alliberar i tornar la plenitud en tots els àmbits a la nació catalana, sinó que només rumien com acabar amb la fe i l’esperança que encara aguanta aquest poble, per condemnar-lo com ja s’han condemnat ells. “ Cada demagog pot arrossegar desenes de milers de xais humans amb ell. Se’ls fa seus. I fent-los seus, els fa nostres”(p.193). Recordin en aquesta línia les darreres declaracions del Sr. Pujol a l’Avui, o les contínues crides a la claudicació i a l’abandó de la nostra identitat des de la cúpula d’ERC.

Aquesta voluntat de minar la Voluntat de la gent del nostre poble perquè deixin de ser qui són, i en lloc de catalans esdevinguin “ciutadans” es concentra en tres àmbits als quals l’Screwtape hi concedeix una especial atenció.

El primer és la contínua manipulació dels mots, tergiversant-ne el sentit, buidant-los del seu contingut genuí i omplint-los d’ambigüitat.

En un reny al seu pupil, el vell Screwtaper, recorda que: “els nostres experts filològics ja han fet un bon treball en la corrupció del llenguatge”, que “ no s’ ha de permetre de donar un significat clar i definit a les paraules”, que “tot ha de ser capgirat perquè ens pugui ser útil”, i això, amb la finalitat “de mantenir la ment dels homes ben confusa” (p.7), i “ben allunyada de la simple antítesi entre allò que és veritat i allò que és fals”(p.47) perquè “l’emboirament de l’intel·lecte, reforça la corrupció de la voluntat”(p.138) i impedeix “adonar-se d’allò que és obvi”(p.11).

Aquesta estratègia és tan habitual a casa nostra, que moltíssima gent ni n’és conscient. I en això rau la seva efectivitat. Ens paralitzen en robar-nos el sentit i el poder dels mots. Dos exemples.

El primer. En la retransmissió per Catalunya Música del concert d’inauguració del centre Robert Gerard divendres passat, es recuperava producció del músic català del s.XVII Carles Bagué. Al descans, el locutor va entrevistar el responsable del centre, el Sr. Oriol Pérez de Treviño, i en congratular-se per la recuperació d’un músic català oblidat, el Sr. Treviño, en compliment de la seva tasca de “braç filològic”, només sentir que Bagués era qualificat d’autor català, hi afegí gairebé sense respirar “ i ibèric, i la seva música té una sonoritat mediterrània”. Feina feta. La catalanitat havia quedat completament desdibuixada, esclafada, sense valor. Una capa més de cendra sobre la nostra identitat col·lectiva.

Segon exemple. A la manifestació del final del Correllengua a Perpinyà, mentre es corejava el lema “Catalunya, Catalana”, se’ns va acostar una noia i ens va dir tota neguitosa: “No digueu això, que s’enfadaran els del Consell Regional”. Li varem replicar, que sospesés a quin tipus de persona podia molestar una cosa tan òbvia. Una cosa que tots els països lliures assumeixen amb plena naturalitat: que Grècia sigui grega, que Polònia sigui polonesa, que Portugal sigui portuguesa, perquè no, doncs, que Catalunya sigui catalana?. També li férem notar que el lema no recorda altra cosa que la necessitat, si volem ser lliures, de retornar-nos la nostra individualitat col·lectiva, negada pels nostres colonitzadors. La recuperació de la nostra individualitat és imprescindible perquè qui vingui a viure a la nostra pàtria s’hi integri amb la mateixa naturalitat que ho fa qui va a viure a Grècia, a Portugal o a Polònia. L’únic que la noia, com un lloro entrenat, sabé respondre, fou:” Catalunya ha de ser de tothom”. Una altra il·lusa que s’ha empassat el gripau que li enverina el cervell i el cor i no li permet de veure com els “amos” del “Consell Regional”, o sigui els colonitzadors socialistes francesos, quan diuen “de tots”, en realitat volen dir d’ells, dels colonitzadors. És en aquest sentit que exalcen la multiculturalitat, perquè en fomentar l’amuntegament de diversos grups ètnics, nacionals i culturals, en lloc de la seva integració harmònica a Catalunya, el què estan aconseguint és la desaparició de la nació catalana, en benefici, únicament i exclusivament, de l’estat colonitzador.

No ens enganyem, el rebuig al lema “Catalunya catalana” és tan furibund, perquè precisament encerta la diana, perquè diu la veritat amb tanta simplicitat, que els senyors de la mentida no ho poden tolerar.

El diable té múltiples cares. La nostra nació n’ha de sofrir dues de molt perverses. Una la sabem reconèixer força bé, la del feixisme brutal. Però ens costa reconèixer la que ara ens està fent més mal: la del progressisme socialista. La seva manipulació ideològica basada en l’ús pervers dels mots fabrica l’home-titella i la nació-massa, tots dos dramàticament obedients als seus dictats perquè han perdut la seva individualitat personal i col·lectiva. Seria molt bo que, quan amaguen la uniformització a què ens volen condemnar amb el mot “universalisme”, no oblidéssim les paraules d’uns homes savis, que assenyalen la Veritat amb claredat i rigor.

“ La individualitat (tant personal com col·lectiva) no és només el pol contrari, complementari i NECESSARI de la universalitat, sinó L’UNIC punt focal A TRAVÉS DEL QUAL ES POT EXPERIMENTAR la universalitat. La supressió de la individualitat, la negació religiosa, filosòfica (o política) de la seva importància, només condueix a un estat DE COMPLETA INDIFERÈNCIA I DISSOLUCIÓ”. ( lama Anagorika Govinda).

“ Els dos elements de la individualitat: la genuïnitat (each-ness), i la universalitat (all-ness), creixen plegats, fins que al final EL MÉS GENUÍ ESDEVE EL MÉS UNIVERSAL”. ( Radhakrishnan).

La uniformització i la negació del nostre genuí caràcter nacional, no ens farà, mai, més universals, com prediquen els colonitzadors pretesament “progressistes”, sinó que ens aboca directe a la desaparició. Exactament el que cerquen.

El segon àmbit de les temptacions es concentra en “atacar la fe”. Es convida al temptador a “ no distreure’s de la teva autèntica tasca, que és minar la fe, i així, prevenir la formació de virtuts”(p.22).

Mentre un home i un poble tenen fe en la seva capacitat i en les seves virtuts, mentre un home i un poble no han perdut la fe en la seva llum interior són imbatibles. Els atacs en lloc d’enfonsar-los, els fan més forts. És quan aquesta fe trontolla i es comença a dubtar tant de la justícia i la veritat d’allò que es defensa, com de la fe en les pròpies capacitats, quan l’ensorrament es precipita. Minar la fe i la confiança en la pròpia naturalesa i en la pròpia vàlua és l’atac més pervers i efectiu que hi ha.

Cal lluitar incansablement per mantenir aquesta fe, i no fer-se mereixedor del retret “homes de poca fe, encara no ho compreneu?” que Crist va proferir als deixebles.

El temptador vol homes plans, homes massa, incapaços d’obrir l’ull interior que els mostri la seva veritable naturalesa, una naturalesa lluminosa que els allunya del vell home víctima i els transforma en l’home creador, l’home capaç de “moure muntanyes” amb la fe profunda que neix de la comprensió i l’experiència de Qui és.

Robar la fe i l’esperança d’un poble, com reconeixia Tolstoi a les seves “Confessions”, aboca a la depressió i a la tristesa, perquè nega l’essència mateixa de la vida que de manera única es manifesta a través seu, i comporta inevitablement, la destrucció de la voluntat i l’anorreament de la capacitat d’autèntica acció transformadora. Dos objectius cabdals dels temptadors. “ Res no ens pot fer mal si aconseguim mantenir-lo allunyat de la seva voluntat”(p.67). “Deixa-li fer qualsevol cosa, però que no passi a l’acció”(p.67).

I el tercer àmbit on el temptador es concentra d’una manera ferotge és en la destrucció del coratge.

De fet a aquestes alçades, un cop pervertit el llenguatge i anorreada la fe, quina virtut pot subsistir? L’home que ha relliscat, s’aliena del seu centre vital. Es incapaç de reconèixer la veritat que el cor indefectiblement assenyala, i es veu engolit en el remolí del racionalisme estèril, que el temptador empra com l’eina predilecta per inocular la mentida.

Però, si alguna virtut encara quedava, la que cal fer desaparèixer, sense cap mena de dubte, és aquella que neix més directament del cor de l’home: el coratge.

“Per fer una ferida profunda en el seu amor, el primer que has de fer és vèncer el seu coratge”(p.160), perquè “el coratge no és simplement una virtut, sinó la forma que agafen totes les virtuts en el moment de la prova”(p.161).

En destruir el coratge, s’engendra el covard, “que evita el compromís”(p.167), i amb la seva feblesa malaltissa permet el creixement de tots els vicis, de totes les manipulacions i de totes les injustícies.

Per assegurar l’èxit d’aquest procés de devastació personal i nacional “ l’únic que compta és separar l’home del seu nucli vital. L’assassinat no és millor que qualsevol altre mitjà anodí, si aquest fa el fet. En efecte, el camí més segur cap a l’infern és el gradual, la baixada suau, el terra tou, sense corbes sobtades, sense fites, sense indicadors”(p.60).

Els temptadors, encarnats en aquest fals pensament progressista representat pels socialistes en saben un niu de fer-nos rodolar pendent avall. Ells són els vehiculadors d’aquestes temptacions que cerquen la destrucció de la fe i l’esperança del nostre poble, ells són els qui treballen incansablement per fer-nos una mediocre i uniformitzada província, tot ofegant el nostre ésser nacional genuí , bell i ric. Qui, si no ells, són els pares de la mentida i del paternalisme que ens converteix en una colla de xaiets desorientats. Qui, si no ells, amb cada decisió política que prenen, ara que regeixen gran part de la colònia, ens enfonsen més i més en la grisor absoluta. Qui, si no ells, disfressats d’ ecosocialistes, perpetren una terrible destrucció del territori: molins, Mat... que posa en evidència que per a ells el país és un objecte d’ús i abús, mai un subjecte d’amor.

Ja és hora que reconeguem allò que és obvi, i deixem de fer el joc, ni que sigui passivament, als senyors de la mentida i a tots aquells que cauen de quatre grapes dins la seva òrbita d’influència.

Cada home, cada dona que reconegui i venci aquestes temptacions, fa una aportació cabdal en la cristal·lització de la nova consciència que se sap lluminosa, fecunda i portadora de Voluntat creadora. La consciència que alliberarà el nostre poble.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

14 d’octubre 2008

L'alliberament

En homenatge als qui han comprès que treballar per l'alliberament és privilegi dels homes valents. En el 68è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys a mans dels colonitzadors de la nostra nació.

Tot procés d’alliberament és un test d’autenticitat. Qui es compromet amb l’alliberament, individual i col·lectiu, ha d’exigir-se una sinceritat interior absoluta a fi de desemmascarar l’autoengany que ens porta a fer els ulls grossos i a justificar, sovint, tant les claudicacions autoimposades com les manipulacions i mentides que se’ns proposen des de les instàncies de poder. Perquè l’ autoengany és, en última instància, la cadena que ens manté esclaus.

A nivell nacional, perpetrem l’autoengany quan no volem veure amb tota cruesa els motius dels qui estan als llocs de poder per actuar en contra dels interessos justos de la nació. Sovint es prefereix trobar excuses i justificacions per amagar la terrible veritat: que els governants catalans actuen amb una covardia injustificable per als qui haurien de ser els líders de la nació, que els governants catalans massifiquen el nostre poble per retardar tant com puguin l’alliberament.

Es propi dels qui s’autoenganyen voler creure que els polítics fan el que poden i que són pragmàtics en adaptar-se a la situació. Aquesta justificació només amaga una irresponsabilitat i una covardia absolutes. Perquè, parafrasejant Xirinacs “ No sé on és la responsabilitat d’un càrrec que mai no arrisca res”.

Només quan siguem conscients de tot allò que ens resistim a acceptar, impulsats per falses imatges de com haurien de ser les coses i les persones, només quan ens hàgim familiaritzat amb aquelles zones que més amaguem de nosaltres mateixos i de la nostra col·lectivitat nacional, i les reconeguem, per més dolor, desengany o ràbia que ens provoquin, començarem a ser immunes a les manipulacions sorgides de les instàncies de poder que ens volen eternament incomplets, infantilitzats i idiotitzats, i tindrem el coratge de qüestionar creences que se’ns han donades com a certes des de les estructures d’autoritat acadèmiques i polítiques.

Tot procés d’alliberament genuí, no simplement formal, exigeix, doncs, l’emergència d’una nova consciència: la de l’home que en no protegir-se amb l’autoengany, en no negar res de si mateix i del seu poble, s’experimenta com un ésser sencer, sense espais ocults de la psique que puguin ser manipulats. En aquesta sinceritat i coneixement de les pròpies ombres rau el nostre poder.

Un estudi fet fa poc per l’IEC constata que els catalans estan estupefactes davant la situació nacional que vivim. Aquesta estupefacció neix de l’autoengany, sovint inconscient, que durant molts anys ens ha impedit veure els mecanismes amb què se’ns té sotmesos. La situació límit que ara vivim posa, però, en evidència, cada dia, per més persones, la mentida enorme que plana sobre aquest poble, construïda amb plena consciència pels nostres opressors i consentida pels qui diuen defensar els interessos del nostre poble. Una mentida que se’ns ha anat inoculant per tapar opressions, traïcions i claudicacions imperdonables.

Ja som molts els que veiem clarament que no ens podem autoenganyar més, que aquesta actitud ens aboca directament al suïcidi col·lectiu, i que per a iniciar l’autèntic procés d’alliberament cal reconèixer i assumir el desengany i la ràbia que la veritat comporta.

L’alliberament col·lectiu no serà viable si no esmicolem aquesta mentida que ens xucla l’enteniment i la força, i no descobrim en cada un de nosaltres aquells racons no reconeguts que ens fan susceptibles de justificar-la i de ser-ne víctimes.

L’home íntegre sap reconèixer la mentida quan la troba en el seu camí, només aquell que encara s’autoenganya, que no és capaç de mirar-se la seva ombra, personal i col·lectiva, sense angúnia, pot ser engrapat per la mentida. I, per tant, sotmès.

Superar l’autoengany és el desllorigador de tot procés d’alliberament. I es resol en tres passos:

A) Prendre consciència de les cadenes mentals, emocionals, físiques i socials que ens empresonen.

B) Observar desapassionadament i amb absoluta precisió les causes i els mecanismes d’allò que ens esclavitza.

C) Redescobrir qui som, assumir el nostre poder, i exercir-lo, esdevenint tant destructors de l’opressió com creadors de la realitat que volem.

A) Si no som conscients de les cadenes mentals, físiques, socials....que ens tenen sotmesos, és impossible iniciar el procés d’alliberament. Sovint el dolor que produeix la situació d’opressió és l’origen de la presa de consciència. Cal, però, saber encarar aquest malestar, aquest dolor sovint somort que rosega aquell qui viu aquestes situacions, i reconèixer amb precisió i sense subterfugis les seves causes profundes.

I, sempre, la causa última de tot desequilibri experimentat a nivell anímic, i expressat en símptomes físics i psíquics, s’origina en la negació o en la mutilació de la pròpia manera de ser, ja sigui individual o col·lectiva.

En el cas de la nació catalana la negació i mutilació del nostre ésser col·lectiu és causada per la colonització que patim. Ningú gosa posar el dit a la nafra del nostre sofriment col·lectiu, i la paraula colonització és paraula tabú. El cert és que els nostres mals i el terme que els desemmascara incomoden a molta gent, especialment aquells que malden per assimilar-nos.

A això cal afegir-hi que els dirigents que ha de suportar aquest poble s’han donat amb una irresponsabilitat total a la lògica i a la dinàmica dels colonitzadors. Han esdevingut tan aliens al funcionament de la Realitat, tan desconnectats de les necessitats vitals del nostre poble, tan insensibles a les justes exigències de la nació catalana, que no tenen vergonya de predicar que com que vivim en un marc “democràtic” (s’obliden d’afegir que el marc és espanyol o francès), ja som lliures. No tenen vergonya de dir que la identitat, l’expressió del nostre ésser col.lectiu, no té importància. Són uns dirigents cecs que no volen veure que quan a un poble se li nega el dret de viure la seva plenitud al territori que li és propi, quan un poble no és amo de si mateix, no hi ha llibertat, només hi ha “il·lusió” de llibertat. Perquè la llibertat és impossible allà on no hi ha la vivència en plenitud del propi ésser col·lectiu, on no hi ha la plena eclosió de l’ànima col·lectiva.

Quan hom es fa conscient de la magnitud de la ceguesa i col·laboracionisme d’aquests dirigents, entén el desgavell, l’anèmia i l’ensulsiada de la nostra nació.

El primer pas ineludible, doncs, del procés d’alliberament nacional és fer-se plenament conscients de la nostra colonització, dels qui la perpetren, i dels qui la toleren.

B) Quan un home no pot tolerar l’opressió ni emmotllar-s’hi, quan un imperatiu dins seu el mena a trencar les cadenes que l’estrafan i el limiten, s’ha de ser molt curós a no errar el mètode per a assolir l’alliberament.

Sovint la passió per la llibertat obnubila el pensament i hom pot condemnar-se a lluitar contra els obstacles, persones o situacions, que percep com a impediments per assolir- la. I, lluitar-hi els fa més forts, perquè els alimenta.

Es cabdal adonar-se que la resolució autèntica de les situacions d’opressió és fer emergir una nova consciència. Una consciència que no jugui més el joc dels opressors i que tingui la convicció que la instauració de la nova realitat és a les pròpies mans.

Un instrument bàsic per a la consecució d’aquesta nova consciència és tant l’autoobservació com l’observació de les situacions. La psicologia ha demostrat experimentalment que la simple observació atenta de reaccions, fets i situacions posa en marxa un mecanisme que dissol els lligams, dependències, hàbits.... que ens encadenen a un pensament i a unes pautes de conducta determinades.

Aquest procés té les seves arrels en l’estructura profunda de l’univers físic, on, d’acord amb el principi d’incertesa d’Heisenberg, l’acte d’observar una cosa canvia la naturalesa d’allò observat. L’observació conscient, modifica la realitat. L’experiència clínica demostra que en centrar el focus d’atenció en una reacció, situació... el principi que postula que la llum( l’atenció) dispersa la foscor, fa la resta. La consciència atenta és un solvent universal, el més poderós que tenim al nostre servei.

En el cas de la nostra nació, l’observació dels fets polítics, socials... i el comportament de les persones posa en evidència l’ànima d’esclau de molts dels nostres compatriotes i la colonització que l’engendra. Fer-se conscient d’això representa l’inici del procés d’alliberament. Per això és cabdal que dirigim la nostra atenció atenta sobre tots aquells tòpics que se’ns donen fets.

Un d’aquests tòpics bàsics que cal il.luminar, perquè acabi esfondrant-se, és la idea d’Espanya. Ens vénen Espanya com una nació, quan de fet, Espanya és l’eufemisme que amaga la “gran Castella”, la “Castella imperial”, que amb una prepotent voluntat assimiladora ha tingut com a objectiu polític fagocitar totes les nacions peninsulars. Per facilitar el procés, el primer que els calia era crear un nom que ja designava una unitat política en temps d’un altre imperi, el romà, i identificar-lo únicament amb la llengua, la cultura i els interessos castellans. En abraçar el concepte d’Espanya tot el territori peninsular (Portugal va salvar-se’n pels pèls), es projectaven els trets castellans sobre tota la península i amb això reduïen les autèntiques nacions, altres que la castellana, a problemes dels quals calia desfer-se. A aquest afer han dedicat la seva història, una història consagrada al genocidi tant físic com cultural de tots aquells pobles peninsulars diferents de Castella. Espanya és l’exemple paradigmàtic de la història al servei d’una mentida.

Una altra d’aquestes mentides que s’han begut l’enteniment de mols catalans és la que diu que “és català tothom qui viu i treballa a Catalunya”. Seguint aquesta lògica maquiavèl·lica són catalans tots aquells jutges, polítics, guàrdies civils, periodistes .....que se senten nacionalment “espanyols” i que desenvolupen una praxis de colonització sistemàtica sobre el nostre poble. Aquest enunciat, sorgit de les actituds de feblesa i por de la transició, ha provocat també que molta gent no faci l’esforç d’integració lingüística, pas imprescindible per a la integració en el cos nacional català, i els converteix de fet en els instruments perfectes dels colonitzadors, alguns per ignorància i comoditat i d’altres amb plena consciència de la tasca de desintegració de la nació catalana que la seva actitud comporta.

El sentit comú ens fa evident que, ja que en aquests moments a la nostra nació, la pertinença i integració no es pot donar d’una manera natural a causa de la colonització que ens sotmet i ens tritura, la catalanitat no es guanya pel fet de viure i treballar a Catalunya, sinó a partir de la lliure voluntat de les persones, decisió que implica l’exercici de catalanitat en tots el àmbits, començant pel lingüístic.

Voldria acabar aquestes reflexions amb el punt de vista d’en Xirinacs sobre aquest tema..

Xirinacs a “el terror, la pau i el sagrat” diu: “ L’argument del PSOE i del PP que ells són euskalduns és falsa. Els invasors, sobretot si fa temps que mantenen la invasió, semblen del país, però no en són. S’estan al país per dominar-lo. Confonen estar-se i ser-ne. Només que fos pel principi de subsidiarietat, caldria que els habitants d’un país, primàriament, defensessin les coses del país i, secundàriament altres interessos més amples. (...) Volen trinxar els pobles i les nacions, i reduir-los a polpa informe, a massa.

Tota Amèrica és un horrible exemple d’un territori on els autòctons han estat bandejats, i on els espais “alliberats” han estat ocupats per una massa heteròclita d’immigrants. Les societats resultants són societats perfectament manejables, carn de canó de la informació global, del pensament únic (...). Segresten la sobirania radical a la comunitat troncal (la nació), amb l’únic argument de llur prepotència. Qualsevol brot d’autèntica intel·ligència particular resta ofegat en la idiotesa col·lectiva que pren el nom de “discurs políticament correcte”. Desarticulades (...) les nacions, tots esdevenim un ramat de xais.

L’autoengany fa la vida més fàcil. Es difícil viure sense la protecció i la comoditat que ens ofereix. Mantenir-nos-hi, però, ens barra el camí cap a l’alliberament, perquè ofega la pròpia consciència. I només la consciència atenta posa en evidència les contradiccions enormes i l’esclavatge que vivim com a nació. Per això, des del poder, amb l’aquiescència dels porucs i dels mediocres, es treballa per adormir les consciències, fomentant l’autoengany.

És primordial, doncs, que aprenguem a conrear l’hàbit de l’atenció conscient, tant sobre un mateix com sobre els fets externs, perquè aquesta llum de l’atenció és la que posa en evidència el caos i la desraó a què ens condemnem a viure. Aquesta llum de l’atenció és la que posa en evidència la mentida que corromp l’ordre profund de la realitat, i la que farà possible la seva reinstauració.

C) No hi ha poder més gran que la “voluntat de ser” de l’individu o de la nació que ha començat a obrir la seva consciència a nivells més profunds d’integració, i que percep amb una convicció absoluta que no hi ha res més sagrat que l’expressió en plenitud del propi ésser.

Només en viure des del centre de la consciència integrada, que ha fet seves totes les ombres i contradiccions, que ha observat amb deteniment l’autoengany i que poua de la primigènia “voluntat de ser”, és possible dur a terme l’acció transformadora de la realitat, i consumar l’alliberament. I això gràcies a la Voluntat insubornable, que s’erigeix com a nucli bàsic d’aquesta nova consciència.

L’acció alliberadora neix, doncs, de la plena consciència de ser. ”No hi ha cap diable per encalçar-te ni cap Déu per salvar-te. Només hi ha la tria de continuar vivint immersos en la consciència humana ordinària, o de fer emergir la consciència integrada”. Aquesta frase de J. Goldsmith és una síntesi precisa del procés d’alliberament, perquè emfatitza que l’alliberament no és res més que l’eclosió d’una nova consciència que ja no es contempla com a víctima o beneficiària dels poders i dels afers del món, sinó que se sap un centre de poder, d’acció transformadora, i per tant de creació.

Cal, doncs, que no perdem de vista, que és aquesta “voluntat de ser”, amb l’optimisme, la moral alta i la nova consciència que li són inherents, el veritable motor, la força profunda del nostre alliberament. Ni la falsa força dels colonitzadors, ni la ceguesa dels qui diuen amb la boca petita que volen la independència algun dia llunyà, tot convidant-nos a renegar de la nostra identitat, ni el fals pragmatisme dels qui no volen anar més enllà dels límits imposats pels colonitzadors, poden impedir la victòria de “la voluntat de ser” de la nació catalana.

Els qui estimem la nostra pàtria i no acceptem cap altra possibilitat que la llibertat en serem els seus artífexs.

Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció

12 de setembre 2008

Ofrena al monument de Rafael Casanova

CATALANS, Cada onze de setembre revivim el repte històric que tenim pendent: trencar les cadenes de la submissió i la por, i retornar la llibertat a la pàtria catalana. Però, sobretot, cada onze de setembre ens increpa perquè ens adonem amb plena consciència d'allà on rau l'autèntica força del nostre poble. La força que ha omplert de coratge els homes, que tot al llarg de la història, han lluitat fins a la mort en defensa de les nostres llibertats. La força que dóna la clarividència d'entendre que un poble només és digne, si és lliure, i que resignar-se a la submissió porta indefectiblement a la misèria espiritual i material. La força que fa prou lúcid per copsar que la vida nacional, sense llibertat, és morta. Aquesta força, l'autèntica força de la nostra nació, la que ha trempat els nostres homes més nobles i més savis, no és altra que l'Esperit que ens aguanta. L'Esperit que es manifesta en el geni de la nació catalana. És aquest Esperit el que els nostres colonitzadors cerquen d'ofegar per tots els mitjans: a cops de lleis i de Tribunal Constitucional, amb suborns econòmics i polítics, però sobretot amb l'espessa mentida que han ordit per confondre'ns i debilitar el nostre caràcter col·lectiu. Una mentida que fa passar la submissió per convivència, que del robatori sistemàtic, en diu solidaritat territorial, i que mata la llengua catalana fent-la innecessària en benefici de la "lengua común", o sigui, de la llengua imposada. Una mentida, en definitiva, que ens ven com a signe de tolerància cada una de les claudicacions a què ens obliga i ens indueix. Ens emmascaren l'Esperit. Ens neguen l'ànima. Condemnen a mort la nació catalana. Tanmateix, quan l'ànima d'un poble és negligida, ofegada en la mentida i en la descurança, no desapareix, ans al contrari. En la nit fosca a què l'han abocada, retroba la seva autèntica dimensió espiritual, i profundament envigorida, s'encarna en els homes fidels al país, servidors de la Veritat i la Justícia, homes que no es dobleguen davant la mentida. I només quan aquests homes fidels s'asseguin al parlament de la nostra nació, per servir-la, es podrà desplegar aquest esperit que regenerarà tot el nostre cos nacional, de les escoles a les associacions, dels hospitals a les botigues, dels jutjats a les empreses. L'esperit que ens retornarà el veritable sentit dels mots per dir al pa, pa, i al vi, vi. Sense eufemismes, sense mentides, sense manipulacions. Un esperit que farà callar els llavis mentiders que ara parlen amb insolència desafiant i menyspradora. Un esperit que com aigua vivificadora farà rebrotar la nostra pàtria i segarà les cadenes que ara ens empresonen. L’onze de Setembre ens recorda el repte d’alliberament a què estem convocats i també ens assenyala el camí cert de la victòria. Girar el nostre cor i la nostra ment cap a aquest esperit que ens crida des del més íntim del nostre ésser, des del més pregon de la nostra nació, perquè com l'antiga heroïna comprenguem que el poder imbatible no el donen les multituds, ni les manipulacions, ni la força militar o mediàtica, sinó la fidelitat a aquesta crida que ens empeny cap a la plenitud i cap a la Santa llibertat. Catalans, visca Catalunya Lliure. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció
07 de juliol 2008

Cria d'escurçons

La perversitat dels servidors de la mentida es torna a manifestar amb tota la seva cruesa. El seu objectiu és evident. Consumar la destrucció definitiva del centre vitalitzador de la nació catalana: la llengua. Matar-nos l'ànima. A aquesta tasca estan consagrats, perquè saben que un poble sense ànima és un poble vençut i anorreat. La seva escomesa cau sobre un poble afeblit i desorientat per una persecució històrica secular, concretada en les últimes dècades en el camp de concentració que va ser la dictadura franquista, i en la democràcia construïda sobre tants crims no reconeguts i enterament al servei dels interessos espanyols que, han sabut aprofitar aquest període de fals embelliment formal a fi de rearmar-se mediàticament i política, per rematar la seva feina. La tebior "que fa vomitar"(Ap.3,16) dels qui haurien de defensar amb força la Veritat i l'ànima del nostre poble, fa la farina plana als desvergonyits espanyols, que no troben cap impediment a la inoculació del seu verí letal. Espanya té una clara estratègia, amb un joc a dues bandes perfectament definit. La dreta més dura i sense escrúpols envesteix i podreix amb la seva mentida sistemàtica, i servint-se del seu armament mediàtic, els temorencs intents que els encaixistes catalans havien bastit entorn de la llengua- llei de normalització-, un cop constatat per part dels nostres colonitzadors que els polítics "nostrats" no tenien ni la voluntat ni la força per fer-la complir. Després d'impregnar totes les ments amb l'àcid corrosiu de la mentida, passen a darrera els "tolerants" socialistes a salvar-nos de la barbàrie dels seus socis estatals, i s'omplen la boca de declaracions buides als diaris d'àmbit català, no fos cas que els sentís algú més del qui els ha de sentir!, amb la intenció d'arreplegar els vots dels catalans que han perdut el Nord i aquella capacitat tan nostra de dir les coses pel seu nom. La funció dels socialistes és ser el braç executor, des de les mateixes butaques del parlament català, de les directius marcades pels seus socis- en els afers de l'estat imperialista- ultradretans. Perquè, per si hi ha encara algun despistat, la immersió lingüística que diuen defensar és concreta, a la pràctica, en permetre impunement l'afermament del castellà com a llengua vehicular a moltes escoles catalanes. La seva normalització lingüística fantasma és una comèdia amanida de tons multiculturals, perquè en surti beneficiada la "lengua común", que mai es recorden de dir que ha estat imposada amb vessament de sang. I qui són els impulsors i més decidits defensors del bilingüisme, o sigui de la substitució lingüística que no aixeca polseguera ni reaccions?: els socialistes. Ho hem de reconèixer. La seva estratègia és perfecta! I l'escenari molt ben preparat. Un poble idiotitzat per tants anys de manipulació i mentida. Uns polítics catalans??!! neutralitzats i inofensius com xaiets que ensumen la matança, però que són incapaços d'enfilar cap altre camí que no sigui el de la immolació nacional per a assortir el festí dels nostres assassins. Un estat homologat, ara sí, internacionalment, que els permet acabar el genocidi lingüístic amb la impunitat i la prepotència dels qui es creuen invencibles. Cal que siguem conscients d'una vegada que els espanyols ja fa segles que estan en guerra contra la nostra nació i la nostra llengua. Ara, però, les seves armes no són el fusell i el tanc. Els són molt més útils per a reduir les últimes defenses anímiques, la mentida i la dura realitat que ens obliguen a empassar-nos com fel amarg i destructor : que la nostra autoestima col.lectiva és inexistent, perquè els responsables de fer-la lluir, els representants polítics catalans?!s'amaguen com conills perseguits pel caçador. No cal que ens entretinguem a raonar les mentides sistemàtiques dels nostres colonitzadors. Jugaríem el joc que ells han marcat, i per tant els beneficiaríem. Els lúcids hem d'ententre que Espanya ha decidit acabar el joc de l'extermini, del genocidi de la nostra ànima. Que juguin amb els traïdors, amb els atuïts, amb els que no són capaços de res més!. Nosaltres hem d'encarar definitivament el nostre joc. El de la independència. L'únic camí de salvació possible per a la nostra nació. Cap paraula, només els actes decidits i sense aturador ens alliberaran! L'arma posada al nostre servei és invencible en mans d'aquells a qui va destinada: els qui ja han pres la decisió i han iniciat el camí de servei a la nació catalana, per restablir la justícia i la Veritat que ens neguen. La nostra arma és la força immensa de l'esperit amarat de Veritat del nostre poble, que ens dóna les" ales de l'àguila" per enlairar-nos per sobre de la mentida, que ens dóna la intel-ligència i el coratge que l'alliberament exigeix. I que posarà, ja està posant, de fet, les passeres que ens caldran per a la victòria final. Un Esperit que ja ha desemmascarat els falsaris homicides de la nació catalana, perquè la mentida que desplega Espanya per perpetrar el genocidi anímic del nostre poble és un atac contra l'Esperit de la Veritat i, "la blasfèmia contra l'Esperit no serà perdonada". Ni seran perdonats aquells que en són els seus instruments, i que s'han posat al servei del mal. "Cria d'escurçons! Com podríeu dir coses bones, vosaltres que sou dolents? Perquè del què sobreïx el cor en parla la boca" ( Mt. 12,33-34) "I li van donar una boca que proferia insolències i blasfèmies. també li van donar poder per triomfar durant uns anys. Dels llavis de la bèstia brollaran blasfèmies contra la Veritat"( Apocal.) Un mateix esperit, que n'ha deixat ben clar el desenllaç. " Els qui adorin la bèstia, hauran de beure el vi del càstig de la Veritat, abocat sense barreges a la copa de la seva indignació" (Apocal.) Hem arribat a l'hora de la Veritat. S'ha acabat el temps de les paraules, el temps de les raons. Es l'hora dels actes que han d'extirpar la mentida que ens consumeix. I això no ho faran els qui han doblegat el genoll davant la bèstia, ni els hipnotitzats per la seva seducció. Ho hem de fer, i ho farem, la resta lúcida d'aquest poble. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció.
12 de juny 2008

La mentida de la llengua

Conferència pronunciada el dia 19 d'abril del 2008, en motiu de l'acte "llengua i estat" organitzat per Catalunya Acció.

La mentida de la llengua

Sres, Srs,

Vull començar la meva intervenció amb una afirmació del filòsof Francesc Pujols, que és tota una declaració de principis.

“ la llengua és l’ànima del nostre poble”

Entenent com a ànima allò que dóna el caràcter, la manera única i genuïna de ser i manifestar-se de cada ésser, ja sigui individual o col·lectiu. Per això quan l’ànima és negada o suprimida el primer que es perd és la voluntat de ser i la força per expressar el caràcter propi.

Amb aquesta afirmació, doncs, ens neguem a acceptar l’escorça descarnada i purament materialista a què molts volen reduir la nostra nació.

La nació catalana, com qualsevol altra nació, és un organisme viu amb una força vital i una voluntat de ser que cerca amb anhel l’expressió de la seva plenitud. Reconèixer aquest gruix vital i espiritual del nostre poble, és la condició necessària per a copsar la magnitud de la tragèdia lingüística que patim, perquè en anorrear la llengua, es destrueix, de fet, la consciència de nació.

El sentit comú ens fa evident que podem ser espoliats fins a l’extrem, però continuarem sent una nació mentre mantinguem la qualitat que ens defineix: la llengua.

Ens poden ofegar amb aeroports i infraestructures col·lapsades, però continuarem bategant com a poble, mentre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, parlem la mateixa llengua de Llull, Verdaguer i Fuster.

Ens poden esquarterar entre estats i reduir-nos a províncies, però el sentit de pertànyer a una mateixa unitat nacional perviu mentre hi hagi la llengua que ens uneixi.

La llengua,doncs, és el factor determinant no només per a conservar la consciència de nació, sinó per a mantenir el caràcter i la voluntat de ser.

Mentre la llengua és viva, l’ànima de la nació batega. Quan la llengua és substituïda, la consciència de nació i, per tant, la nació mateixa es va esllanguint sense remei, perquè li han sostret l’ànima, allò que li dóna l’alè vital.

Això ho saben molt bé tots els qui volen la nostra dissolució com a poble, i per això, amb l’ànim de rematar la llengua, ja prou ferida per la repressió legal, la substitució demogràfica i la violència de tants segles, ara insisteixen en inculcar un discurs frívol entorn de la llengua catalana, que ignora volgudament el significat de la llengua en relació a la nació, i vol fer-la veure només com un instrument de comunicació, sense cap més significat, conculcant la cosmovisió i la manera de ser del nostre poble, que la llengua reflecteix.

Aquest discurs frívol entorn de la llengua és promogut pels nostres colonitzadors, que curiosament, no l’apliquen mai a la llengua de la metròpoli, i per una part significant de la classe política i intel·lectual catalana, que s’ha venut per por, per interessos personals o per debilitat mental a aquest discurs letal, condemnant així la llengua a ser l’eterna Ventafocs del país.

Per CA la llengua és un dels eixos fonamentals de la reconstrucció nacional, per això a aquesta frivolitat conceptual tant de moda, nosaltres hi contrastem un discurs RIGORÓS.

El pensament rigorós et porta sempre a desxifrar les causes profundes dels problemes. I en el cas que ens ocupa, la CAUSA FONAMENTAL de l’ensulsiada lingüística del català no és altra que el fet de ser una COLÒNIA .

No m’estendré en aquest punt, però pels qui encara dubtin de la nostra condició de colonitzats, els diré que hi ha tres trets que són comuns a totes les situacions colonials, i que es compleixen amb escreix en el nostre cas.

-L’ús de la força de les armes i la repressió per mantenir el territori annexionat a la metròpoli. (Guerra dels Segadors, Guerra del 1707-14 , Guerra d'Espanya)

-L’espoliació econòmica.

-La substitució cultural i lingüística de la llengua i cultura pròpies per les de la metròpoli.

Els efectes que la colonització té són múltiples, però en el cas que ens ocupa n’hi ha dos que són evidents:

- La castellanització/afrancesament del nostre poble, en el territori depenent de cada un dels estats a què estem sotmesos.

- Generació de l’ànima d’esclau, que implica el debilitament progressiu del CARÀCTER del nostre poble.

Per mantenir i incrementar aquests dos trets, la substitució lingüística i l’afebliment del nostre caràcter col·lectiu, i amagar-ne la seva causa profunda, la colonització, s’ha teixit una enorme MENTIDA al voltant del nucli vitalitzador del nostre poble: la llengua. Aquesta Mentida, com certifiquen els psiquiatres que treballen amb gent que hi està sotmesa, cerca CONFONDRE, DEBILITAR i fer DEPENENT al nostre poble i evitar, d’una banda, que prenguem consciència de la nostra colonització i, de l’altra, que trobem les raons i la força per agafar les regnes de la nostra vida col·lectiva.

El pas inexcusable, doncs, per entendre i per resoldre la situació lingüística que patim passa per desmantellar la gran mentida a què estem sotmesos.

Aquesta mentida es basa en l’ocultació i manipulació de sis punts fonamentals:

1- Es vol amagar per tots els mitjans que vivim en una situació de colonització. Aquesta ocultació pretén ignorar la voluntat d’anihilació que els estats espanyols i francès han tingut històricament i encara tenen envers la llengua i la cultura catalanes. Ara, però, s’ha substituït la persecució brutal per la mentida. En ignorar volgudament que les llengües castellana i francesa són llengües imposades, es fa creure que aquestes són també llengües pròpies de Catalunya, perquè són les llengües dels estats en els quals està inserida la nostra nació.

2- El segon punt, que està íntimament lligat amb el primer, és l’exigència de la primacia dels drets individuals.

Aquesta exigència, que s’empara en el punt anterior: la negació que som una colònia, es fa amb la finalitat, lògicament mai explicitada, de conculcar i impedir el dret que té el nostre poble de fer de la seva llengua pròpia, en el seu territori, l’única llengua d’ús social.

Amb aquesta exigència s’entronitza la llengua del colonitzador en el nostre territori i s’accelera el procés de substitució lingüística.

No és gratuït que els qui tenen la poca vergonya d’exigir la imposició en l’àmbit lingüístic, dels drets individuals dels que empren la llengua del colonitzador, per sobre dels col·lectius del poble colonitzat, siguin els mateixos que promouen la substitució demogràfica en què emparen les seves exigències, i els mateixos que dicten les polítiques que situen la llengua catalana en clara inferioritat mediàtica i social. La situació no pot ser més rocambolesca. Els opressors pretenen presentar-se com les víctimes.

3- Es vol fer creure que qualsevol idea és defensable si es fa en un marc democràtic.

Aquesta idea que sovint surt en debats televisius i que accepta com a defensable la postura dels qui ens volen sotmesos a Espanya i França, perquè ho fan en un marc democràtic és una gran fal·làcia. D’entrada manipulen les paraules, perquè de la submissió en diuen unió, amagant així la colonització que s’entesten a negar per tots els mitjans.

La democràcia, com deia algú, és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem, però no és la panacea i menys la democràcia en què vivim, que evidencia contínuament que és més formal que real.

Emparar-se, doncs, en la democràcia per justificar la legalitat dels qui defensen l’opressió del nostre poble és d’un cinisme escruixidor.

Que permetríem que es plantegés la legalitat de l’esclavatge personal, per molt democràtic que fos el marc en què es produís?

Es més, una democràcia que donés llicència a aquesta formulació negaria la seva pròpia essència. Per què llavors consentim i justifiquem els que defensen l’opressió de la nostra nació adduint que els empara un marc pretesament democràtic?

Només això ja qüestiona la democràcia en què vivim i mostra la necessitat d’un aprofundiment real en el marc polític internacional pel que fa al respecte dels drets dels pobles en un context democràtic. Si la llibertat de cada home per a desenvolupar la seva plenitud és sagrada, més sagrada és la llibertat dels pobles i el seu dret de poder expressar la seva plenitud lingüística i cultural en el territori que els és propi.

4- Apel·lar al voluntarisme.

Senyors, no es pot delegar la pervivència d’una llengua al voluntarisme dels qui la parlen, i menys quan aquest voluntarisme ha de fer front a una situació clarament favorable a la llengua imposada.

Cal que entenguem d’un cop que UNA LLENGUA NO PERVIU SI NO ÉS NECESSÀRIA.

En el camp de la biologia és llei reconeguda que la necessitat fa d’un òrgan o una funció la garantia de la seva existència.

En el camp social, la llei regeix exactament igual. Si una llengua no és necessària en el territori que li és propi acaba per extingir-se.

Per tant fer del voluntarisme l’element clau per a la recuperació de la normalitat lingüística denota, o un desconeixement bàsic del funcionament de la realitat, o una profunda mala fe. I els qui ho propugnen, normalment homes públics, queden automàticament desqualificats.

5- El mite del provincianisme.

Fruit d’una política premeditada, s’han anat enfonsant en l’oblit els referents culturals catalans (pensadors, científics, literats, artistes..), donant preeminència a totes les manifestacions i referents culturals provinents de la metròpoli, de la cultura imposada. Això ha generat en molts catalans un menyspreu profund per les manifestacions culturals que els són pròpies.

El missatge fins fa poc expressament formulat, i sempre subliminalment comunicat que allò que sorgeix del geni català és provincià ha anat quallant en el psiquisme col·lectiu i ha generat autoodi en capes de població considerables.

Hi ha una voluntat decidida de fer-nos creure que adoptant els referents culturals espanyols/francesos no som provincians, quan és justament el contrari.

Provincià és, i llegeixo literalment, aquell que no té prou força per crear els seus referents culturals, o no dóna valor als que té i no els cultiva, tot recorrent als forans.

Totes les cultures potents són creadores i irradiadores de referents culturals. És quan un poble negligeix les seves expressions pròpies i adopta les d’una metròpoli que esdevé provincià. Tot el contrari del que ens volen fer creure.

Així, doncs, la pràctica de molts mitjans de comunicació que es fan des d’aquí, però que no es mereixen ser anomenats catalans, de cercar els referents fora de la nostra tradició no fa més que enfonsar-nos en el provincianisme més xaró.

6- I per últim el més pervers de tots el enganys, el del bilingüisme.

Els seus ordidors l’imposen venent-lo com un model de tolerància, quan de fet amaga la mort de la llengua catalana.

El bilingüisme és símptoma d’un procés de substitució lingüística, i imposa una situació sorgida de l’opressió i l’ús de la força, perquè en no qüestionar-la, la justifica i la normalitza, fent evident la manca total de voluntat per part dels que l’impulsen, de reconèixer el dret del nostre poble a ser en plenitud en el territori que li és propi, i, per tant, senyors, el bilingüisme no és de bon tros cap model de tolerància, sinó una autèntica i subtil perversió de la justícia.

Defensar el bilingüisme dintre d’un mateix territori és donar per bons els símptomes d’un mal social, és defensar el domini de la llengua imposada sobre la pròpia, i és condemnar inevitablement a la desaparició la llengua més feble.

Tot l’exposat fins ara ens ha de fer conscients:

a- Que la situació de la llengua catalana és el resultat d’unes polítiques colonitzadores perfectament definides i conscients, encaminades a reduir la llengua a guetos cada vegada més minoritaris, a fer-la innecessària i poc valuosa, convertint –la en una llengua de segona categoria. Aquesta poca vàlua genera en els qui la parlen un sentiment de rebuig i d’autoodi, que n’assegura la desaparició a través de l’abandó portat a terme voluntàriament pels mateixos parlants.

Ara ja no calen les prohibicions brutals de les dictadures. La inducció perpetrada a través de l'ofec dels mas mèdia i la destrucció de l’autoestima lingüística són molt més efectives.

b- Que hi ha uns responsables d’aquesta situació:

- L’estat espanyol i el francès, amb tot el seu cos legal, funcionarial, polític i militar.

- Els polítics instal·lats a casa nostra, que des de la transició i fins avui han promogut activament en alguns casos, com socialistes i PP, la mentida que ha configurat la situació actual, i en d’altres, l’han permès i l’han dissimulat.

En cap cas no han mostrat el coratge suficient per denunciar-la.

Això els fa, executors, a uns, i còmplices als altres del GENOCIDI LINGÜÍSTIC que pateix la nostra nació.

c- Que emmotllar-nos a questa situació, i acceptar com a normals o signe de tolerància els símptomes d’una malaltia lingüística, nascuda de l’opressió, la mentida, la manipulació i la covardia, ens en fa responsables en un o altre grau.

A aquestes alçades ja s’ha d’haver fet evident que aquesta situació generada per la colonització i manipulada per la mentida, només té una sortida: la descolonització.

I això passa per:

a- assolir en una primera instància un estat propi. Només així tindrem el poder i la responsabilitat per portar a terme les polítiques que situïn la llengua com un dels eixos vertebradors de la reconstrucció nacional i facin efectiva la nostra descolonització.

b- reconèixer el català com l’única llengua pròpia de Catalunya i fer-ne l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits.

c- Iniciar, en pic l’equilibri de poders ens ho permeti, un procés judicial amb observadors internacionals, que posi en evidència el genocidi lingüístic a què ha estat i està sotmès el nostre poble, i n’assenya-li els responsables i col·laboradors. Amb això passarem full a la història, restablirem la veritat, farem possible que tots els qui han atemptat amb els seus actes o amb les seves omissions contra la nació catalana, i encara són vius, quedin exclosos de la vida pública, i tallarem de soca-rel les vel·leïtats dels qui vulguin imposar, emparant-se en la demografia que les seves polítiques han configurat, les llengües colonitzadores com oficials en la nova Catalunya lliure.

La responsabilitat de fer que tot això s’esdevingui, només la poden exercir les persones que hagin demostrat amb els seus actes la llibertat d’esperit que no es deixa enganyar ni claudica davant la mentida, i sense la qual la mera consecució d’un estat propi representaria un pas endavant ben limitat. Catalunya Acció vol fer evident la necessitat de portar a la praxis política una nova manera de fer. La d’aquells homes i dones que tenen la convicció que la vida pública i la solució dels seus reptes exigeix una nova consciència que encarni alhora un profund sentit de la justícia, una clara intel·ligència, un coratge ingent i una decidida voluntat de servei. Només l’emergència d’aquesta nova consciència ens permetrà encarar i superar la mentida i la confusió que manté el nostre poble sotmès. Només aquesta nova consciència lúcida i insubornable assolirà l’alliberament que garanteixi el restabliment de la nostra plenitud nacional i, òbviament, lingüística.

Moltes gràcies.

Llibre de presentació internacional