27 de maig 2008

Llops amb pell d'ovella

| Modificar el missatge
He dit diverses vegades que la mentida ha estat històricament i és, actualment, de forma descarada, el gran parany en què està atrapat el nostre poble i la nostra gent. Una mentida que ens confon i ens obnubila la capacitat de jutjar amb claredat les persones públiques i els fets que s'esdevenen a la nostra nació. Una mentida que ens afebleix i ens xucla la força per trobar la nostra veu i el gest precís que ens ha d'alliberar. Sortosament encara queden veus lúcides i valentes que denuncien la mentida i els seus forjadors, com és el cas de l'autor d'aquesta carta que us adjunto, i on es posa en evidència com en són de falsos alguns senyors, per no dir tots, de l'actual govern de la Generalitat colonial, que pretenen emparant-se en la seva doble cara que enganya a qui es deixa enganyar, acabar de convertir la nostra nació en meres províncies d'Espanya. Això sí, províncies multiculturals, on el català quedi reduït a pura anècdota folklòrica. No vull afegir gran cosa més al què posa en evidència aquesta carta. Només recordar als catalans que encara tenen l'esperit lliure, que facin l'esforç, gairebé sobrehumà, de no deixar-se seduir per aquestes mentides, i sobretot pels qui les impulsen i executen. Si volem realment l'alliberament de la nostra nació, cal deixar de confiar en aquests llops amb pell d'ovella, que són aquí per liquidar-nos. No penseu que poden donar un cop de timó i canviar d'actitud. No penseu que tinguin la més mínima estima per la nostra pàtria. No, són aquí amb una tasca molt precisa. Rematar la feina que les forces de la foscor encarnades en l'estat espanyol, fa més de tres-cents anys que estan portant a terme: destruir-nos. Si la nostra confusió i la nostra feblesa els permet continuar als llocs de decisió, no dubteu ni un moment que acompliran la seva tasca sense compassió ni contemplacions. L'enquistament de la seva mentida, comporta inexorablement la nostra mort nacional. La nació catalana és un camp de batalla entre les forces al servei de l'esperit de llibertat, que treballen perquè la bellesa d'allò que és, es manifesti en plenitud dintre l'ordre inherent de l'Univers, i les forces que odien la vida en la seva autèntica bellesa, i que treballen a favor de la uniformització, de la mentida i de la mort. No adonar-nos-en, ens condemna a ser-ne víctimes. Alice A Bailey, en el seu llibre " The soul, the quality of life" ens recorda amb precisió alguns trets de les forces a què ens enfrontem. Potser val la pena refrescar-ho: " Els germà de la foscor, no té en compte el sofriment que pot causar. Tant li fa l'agonia mental que infligeix a l'oponent; persisteix en la seva intenció i no desisteix del mal que fa, mentre pugui assolir els seus objectius. No espereu cap compassió d'aquests que s'oposen als germans de la llibertat.
Tot sovint el germà de la foscor es disfressa com un agent de la llum ( llegeixi's del progrés, de la tolerància..)." Seria bo que en llegir aquesta carta tinguéssim clar que no s'estan posant en evidència polítics, amb punts de vista diferents, sinó que s'està denunciant una voluntat, mai reconeguda obertament, de finiquitar la nostra nació. 
PECAT D'ACCIÓ, PECAT D'OMISSIÓ
Francesc Mortés (Reagrupament.cat) · e-notícies · 30/4/2008
Joan Manel Tresserras és el conseller de Cultura i Mitjans de
Comunicació. Proposat per ERC, Tresserras passa per ser el conseller
més ben valorat del govern i les seves maneres amables i enraonades
fan que tingui, en general, bona premsa.

Ara el seu departament ha anunciat un ambiciós Pla de Foment de la
Lectura que pretén estendre l'hàbit lector entre els ciutadans i, molt
en particular, entre els joves. El pla inclou diverses iniciatives
interessants i algunes d'inspirades en programes que ja s'han provat
amb cert èxit en països del nord i el centre d'Europa. És una mostra
de fins a quin punt ens convé tenir gestors capacitats, que parlin
idiomes i sàpiguen mirar més enllà dels Pirineus, enlloc de buscar
referents -posem per cas- a Espanya.

Una de les potes del Pla de Foment de la Lectura és el programa de
subscripcions a diaris i revistes per a joves de 18 anys. El web del
departament de Cultura ens explica que 'aquest programa permetrà que
tots els joves que compleixin 18 anys al llarg del 2008, 2009 o 2010,
uns 170.000 aproximadament, puguin obtenir una subscripció gratuïta a
un diari o revista per un temps determinat.'

Tots els països seriosos tenen polítiques de foment de la lectura. Un
bon hàbit lector contribueix a formar ciutadans informats i crítics
amb allò que s'esdevé al seu voltant, cosa que millora la qualitat i
el gruix de les democràcies. La lectura, en definitiva, fa les
persones més lliures. A més, si aquest hàbit s'adquireix de petit, és
la millor vacuna contra el fracàs escolar.

És de celebrar que el conseller Tresserras endegui polítiques tan
necessàries com aquesta, malgrat que els seus efectes només seran
comprovables a llarg termini. És una virtut inhabitual en política, on
se sol primar la immediatesa dels resultats per sobre de les
veritables necessitats de la societat.

Fins aquí l'elogi i ara, com no podia ser d'una altra manera, una mica
de crítica.

Primera: Algú que no conegui el país es podria preguntar què fa el
govern subvencionant mitjans de comunicació privats. Si no n'hi havia
prou amb les subvencions directes d'altres departaments i les
camuflades en forma de subscripcions massives, ara la conselleria de
Cultura injectarà diners als mitjans de comunicació privats per una
tercera via.

En els països -diguem- normals, això simplement no es fa. Per lleig i
per contraproduent. Els diaris pertanyen a empreses privades i si el
producte no és competitiu i no interessa, simplement no es ven, no
atreu anunciants i acaben plegant. I tal dia farà un any. Les empreses
editores de premsa no són oenagés. Són societats mercantils amb afany
de lucre. Tornem-ho a dir: en les societats lliures, avançades i
majors d'edat, els mitjans privats competeixen en igualtat de
condicions en un mercat lliure. Potser per això comprar The Guardian a
Londres val la meitat que comprar El Periódico a Barcelona. A més,
subvencionar els mitjans de comunicació privats tendeix a amansir-los
i això no fa sinó afeblir el sistema de contrapoders i equilibris
sobre el qual basculen les democràcies madures. En resum, en aquells
països on el govern subvenciona els diaris, els ciutadans acaben
pagant més per un producte esbravat i de qualitat inferior.

Segona: El web de Cultura no diu allò que el departament només ha
reconegut a contracor i amb la boca petita: els tres milions d'euros
que s'esmerçaran en subscripcions es gastaran, també, en mitjans
escrits o pensats en espanyol. Per si no s'entén prou, vull dir que
els joves de divuit anys podran subscriure's a La Vanguardia o a El
Periódico a compte de l'erari públic. I potser també a El Mundo, La
Razón o l'ABC. L'únic requisit per participar en el programa serà que
els mitjans demanin formalment adherir-s'hi i arribin a un acord amb
l'administració pel que fa al preu de la subscripció. Em sorprendria
molt que hi hagués cap empresa editora que opti per quedar-ne al
marge. Tres milions d'euros són tres milions d'euros.

Posats a incloure premsa forastera, jo em pregunto si el programa del
conseller Tresserras inclourà capçaleres de referència en anglès, com
ara The Guardian o The New York Times. O en alemany, com el
Frankfurter Allgemeine. Si el programa funciona i es consolida, d'aquí
a uns anys els fills de l'actual president de la Generalitat podran
llegir el Frankfurter regularment i no perdran l'alemany que tant
haurà costat que aprenguin.

El conseller, que és un independentista intel·ligent, sap perfectament
que els diaris que s'editen a Catalunya escrits directament en
espanyol o bé pensats en espanyol i mal traduïts al català són
instruments al servei de l'unionisme. La seva missió és matar tot
referent catalanocèntric en l'imaginari col·lectiu català i substituir-
lo per imatgeria i referents espanyols. Aquests mitjans ja tenen prou
padrins i no necessiten ni subvencions ni subcriptors a granel. Si el
conseller vol fer país, a més de lectors, que regali subcripcions a
l'Avui, El Punt, El Temps i algun diari d'àmbit regional. I, per què
no, a premsa estrangera de qualitat -per entendre'ns, a The Economist
i no El País-. I para de comptar. Qui vulgui llegir premsa espanyola o
francesa, que se la pagui de la seva butxaca.

És el problema que té actuar com si aquest país fos normal, enlloc de
ser una colònia. Dissortadament, dins i a l'entorn d'ERC encara hi ha
qui teoritza que hem de governar el país com si aquí no hi hagués cap
conflicte nacional. Que si ho fem bé al govern, si som bons gestors i
injectem benestar a la societat (amb quins recursos?), un dia ens
llevarem de bon matí per anar a treballar i resultarà que, per art de
transmutació alquímica, ja serem independents. Els catalans haurem
inventat la independència indolora, incolora i insípida. Un procés
d'alliberament nacional sense precedents al món. Ja ens ho deien que
no érem com Lituània, Txèquia, Eslovènia, Kosovë, etc. Els catalans
mai no som com ningú altre. Som únics. Som tan especials que no tenim parangó.


Aquest capteniment il·lús i irresponsable recorda l'orquestreta del
Titànic: toca que tocaràs mentre el transatlàntic s'enfonsa. O aquell
infant que tanca els ulls i es tapa les orelles, per no sentir com el
renyen. Tresserras segurament seria un conseller excel·lent en un país
normalitzat. En aquest país, avui per avui, encara és hora que ens
expliqui què està fent per accel·lerar el procés d'alliberament
nacional, des de la seva conselleria.

Vull recordar que en els darrers mesos Joan Manel Tresserras ha trobat
temps per subscriure una declaració formal amb els seus homòlegs
gallec i basc demanant que l'estat espanyol sigui 'més plural' i
reconegui la diversitat cultural i lingüística. Qualsevol persona
reaonable, que conegui mínimament Espanya, sap que això és ridícul i
una pèrdua de temps. Darrerament Tresserras encara ha trobat hores per
dedicar-se a escriure, junt amb Josep Huguet i altres, la ponència
política que ERC debatrà en el proper congrés nacional. Ponència que,
per cert, ell no prodrà votar perquè no milita a ERC. Què carai fa
Tresserras escrivint la ponència d'estratègia política del meu partit?
Desconec qui escriu les ponències polítiques de CDC, el PP i el PSC,
tots tres amb congressos a la vista, però m'imagino que no ho deixen
en mans de persones de fora del partit.

Conseller, si us plau, deixi d'escriure ponències i firmar manifestos.
Prou perdre el temps. Que no se'n recorda que té feina amb allò de la
tele? Que les lleis (espanyoles) prohibeixen que TV3 emeti al País
Valencià? Noi, quin greu. Que la barbàrie espanyolista aplica la seva
llei i clausura els repetidors? Ves què hi farem. La llei és la llei.

Hi ha algú al govern amb la capacitat i la voluntat de trobar una
solució política al problema de TV3 al País Valencià, al marge de les
lleis espanyoles? Conseller Tresserras, vostè hauria de triar si vol
ser part del problema o part de la solució. En la mesura que no aporta
solucions, vostè ja és part del problema.

Igual que els governs de Jordi Pujol, aquest govern d'Entesa ens
espanyolitza. Per acció i per omissió.
06 de maig 2008

D'allà on no n'hi, ha no en pot rajar

| Modificar el missatge
Nietzche va entendre i exposar en un llenguatge provocador i avançat al seu temps la sacralitat de la manifestació de l'Ésser en l'individu. El que ell anomena el superhome no és res més que l'emergència de la nova consciència, una consciència que supera la limitació humana engendrada pels poders que ens volen immersos en la polaritat i que ens afebleixen en propugnar la repressió d'allò titllat de dolent. Nietzche preconitza l'home integral, rodó, expressió de totes les potències. I per tant, l'home compromès que entén que la llibertat implica sempre la responsabilitat d'ordenar, de superar l'oposició i assolir l'harmonització de totes les potències físiques, psíquiques i espirituals al servei del conjunt. Sense reprimir.
El tot es manifesta en cada part. L'home és un univers. Aquesta manifestació magnífica de la plenitud de l'Ésser en cada individu que la nova consciència posa en evidència, no és, però, tot el dibuix. Aquesta expressió íntegra de l'Ésser en cada manifestació individual s'expandeix cap a nivells més amplis. Les nacions, la humanitat i l'univers són manifestacions de l'Ésser, en les quals cada part més elemental s'integra i serveix a la superior per configurar un organisme còsmic, seguint la llei " Tal com és a dalt, així és a baix". L'individu, la nació, la humanitat i tot l'univers són expressions sagrades de l'Ésser, però allò cabdal, i que cal recordar perquè és continuament transgredit, és que en aquest organisme còsmic, les unitats més elementals han estat dissenyades per posar-se al servei de les unitats naturals més complexes. L'individu, doncs, ha de ser un element al servei de la integritat i harmonització de la nació on viu, la nació ha d'estar al servei de la humanitat... I aquest servei no es pot fer efectiu si l'individu i la nació no s'han fet conscients de la seva plenitud i l'han fet efectiva.
Aquesta veritat tan evident, però sistemàticament transgredida per part dels estats que ens colonitzen, és corroborada per la física quàntica que demostra que una partícula elemental com l' electró-l'equivalent a l'individu, en el camp de la física-, "mostra diferents propietats- partícula, ona, o una propietat intermitja- en funció del context ambiental en què es troba", tal com explica el Dr. D. Bohm en el seu llibre "wholeness and the implicate order". Aquesta llei d'adaptació de la partícula elemental a les característiques del camp on es troba, que en la física és observable com expressió de la naturalesa de la realitat, i que s'hauria de traduir en el camp social, en la integració/adaptació de l'individu a la nació on viu, és vulnerada per les actituds colonitzadores que desintegren la nostra nació tant superestructuralment com per la base amb polítiques com la legalització, i posem un exemple significatiu, del bilingüisme que afavoreix que els individus en lloc d'integrar-se a la nació, n'esdevinguin elements desharmonitzadors i destructors. Les aberracions que s'estan cometent contra la nostra nació són de fet un sacrilegi contra el disseny de l'univers, són un intent de prostituir la bellíssima Realitat, de la qual en som expressió. L'opressió contra una nació, la voluntat de liquidar-la, és una sacrilegi tant, per no dir més gran, que l'opressió individual. La superació d'aquesta situació i la consecució de l'alliberament, condició necessària per retornar-nos la plenitud i la possibilitat de servei, exigeix un canvi polític radical, però no només això. Va molt més enllà de la política i implica, de fet, un canvi de consciència. La creació d'una nova realitat exigeix forçosament l'emergència d'una consciència que se sàpiga portadora d'aquesta realitat, perquè en última instància, allò que experimentem en la nostra vida és allò que vivim en la nostra consciència. No podem articular una nació lliure si no som lliures. Nietzche, Goethe, tots els grans homes ens ho diuen del dret i del revés: per tenir, per gaudir de qualsevol cosa, primer has de ser. La construcció d'una nació lliure només pot ser liderada per homes de consciència lliure que evidenciïn amb els seus actes, les seves paraules i les seves actituds aquesta llibertat. Es d'una ingenuïtat malaltissa esperar que aquells que han demostrat una continuada connivència amb l'estat i una claudicació submisa als límits que se'ns imposen, siguin els artífexs de la nova Catalunya lliure. Es com demanar peres a l'om. La consciència de l'esclau que es conforma amb les molles de la seva heretat, mai pot engendrar llibertat. En això, com en moltes altres coses, la saviesa popular és taxativa: d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar. Si hom no hi sucumbeix, totes les situacions difícils esperonen l'emergència de qualitats, recursos adormits i noves perspectives que conformen, a la pràctica, un eixamplament de la consciència. El repte, doncs, que ha suposat i suposa per a la nostra nació la submissió als estats espanyol i francès, històricament hostils a Catalunya, i decidits a fer-nos desaparèixer, desvetlla cada vegada en més homes i dones aquesta nova consciència que sap amb certesa que la llibertat no es pidola. Hi ha un ancestral llei espiritual que diu que hom només té allò que dóna, que transcrit en un llenguatge més actual diria: hom només té allò que expressa. Es expressant allò que vols, que ho tens. Ningú t'ho pot donar. Som els amos de la nostra plenitud. I això vol dir, exercir-la en tots els àmbits. L'home que té la clarividència d'entendre això, deixa de ser esclau. Es posa dret i esdevé l'autor de la seva vida individual i col.lectiva, perquè sap que allò que vol veure en el món, és allò que ha de viure en la seva vida. Només ell és, en darrera instància, el creador de la seva realitat. L'home que no és capaç de percebre aquesta veritat, és esclafat per les situacions hostils i difícils, i esdevé més esclau, més mesquí. Esdevé un pidolaire d'allò que ja és seu pel simple fet d'existir. L'home i el poble que no és fa càrrec amb dignitat i orgull de la seva herència nacional per portar-la a la plenitud, sinó que només pidola les engrunes d'allò que li correspon de ple dret, tan sols desperta el menyspreu d'aquells que l'oprimeixen. I no podrà assolir la llibertat mentre no trenqui les seduccions i els lligams que el mantenen esclau. Els homes que encarnen la nova consciència nacional emergent han de tenir, doncs, la lucidesa tant de veure amb precisió el dibuix de l'heretat que els ha estat encomanada i que han de plasmar en la realitat material, com de discernir els errors que ens han portat a la situació actual, i que es podrien resumir en la ingenuïtat immadura i la feblesa de caràcter de les classes dirigents, que han pressuposat que el pacte amb el colonitzador ens podria retornar una part d'allò que ens correspon, sense adonar-se que en acceptar el paper de comparses traïen la seva funció de líders. Aquest terrible error de no posar-se dempeus per retornar-nos allò que és nostre, tot foragitant els usurpadors, i que neix de la por que en posar-te dret et decapitin, és propi de la consciència d'esclau que prefereix viure en la misèria espiritual i material, abans que assumir el risc de plantar cara a una situació injusta i denigrant pel nostre poble. Aquesta vella consciència de l'esclau esporuguit i temorenc és la que ens ha portat a la situació agònica que vivim. I mentre aquesta vella consciència continuï instal.lada als centres de poder del nostre poble, ens condemna irremissiblement a enfonsar-nos més i més en la decadència. Els homes que encarnen la nova consciència i que se saben cridats a forjar el futur de la nostra nació, que se saben hereus i responsables d'un llegat espiritual, cultural i lingüístic de primer ordre, ja s'han posat dempeus, amb la ferma decisió de restituir-nos allò que ens correspon, i no vendre's per un miserable plat de llenties. Ens hem aixecat per retornar-nos la dignitat, per deixar enrere els cants de sirena de la feblesa i l'esclavatge i recuperar la nostra veu, emmascarada durant tants segles per una veu estranya, amb la convicció que aquesta és l'única actitud que ens restituirà la nostra heretat. En darrera instància, el que s'està manifestant en aquests homes i dones és l'esperit d'un poble mil.lenari que sap arribada la seva hora, després de segles d'emmudiment forçat, i que alena amb una energia inusual perquè cerca transformar la vella consciència d'esclau en la nova consciència d'home lliure, noble i valent, que reconegui la seva vàlua i decideixi assumir el paper que li pertoca en la història. Si som fidels a aquesta força interior, res no podrà impedir que ens restituïm la llibertat i la plenitud perdudes, perquè en ocupar el lloc que ens correspon com hereus legítims de la nostra nació i assumir la consciència que li correspon, tot l'Univers saltarà de goig i se'ns aplanaran els camins per a assolir l'objectiu que ens ha estat encomanat: l'alliberament històric de la nació catalana. Quan l'esperit, manifestat en aquesta nova consciència, s'erigeixi en el centre director de la nostra vida col.lectiva, totes les potències que l'integren, s'harmonitzaran i es posaran al servei les unes de les altres. S'instaurarà la meravellosa capacitat de no negar res de si mateix, redimint-ho tot i afirmant-ho tot, imprimint a la vida nacional un estil fort i decidit. Quan el nostre poble descobreixi que el nostre tresor no és altre que allò que manifesta la nostra ànima: el caràcter, el pensament, la llengua pròpia, entendrà que només la immersió en la pròpia ànima li obrirà les portes a l'espai d'on provenen totes les potencialitats: l'espai espiritual. Pretendre entrar en aquest espai interior per un altre camí que no sigui el propi, només demostra confusió i feblesa. Com diu Nietzche dels qui reneguen de la pròpia ànima col.lectiva, "no deixa de ser cert que practicar una jardineria acultural és el seu estil de cultivar l'única jardineria de què són capaços". Un poble que sigui capaç de descobrir el seu propi tresor, " és un poble que ha superat els seus lligams, que ha aconseguit remuntar la seva decadència i que de nou és capaç d'insuflar la vida més potent en totes les seves manifestacions". Quan la nostra nació arribi a aquest estat de maduració psíquica i espiritual, haurà arribat l'hora de la creativitat, De la plenitud. Del nostre renaixement. L'hora en què les grans obres de la literatura, la filosofia, la ciència, la música i l'arquitectura brollaran a dojo, com un regal dels Déus als pobles i als homes que, encarant totes les dificultats, han sabut trobar el seu propi camí. Es per això que ens cal instaurar aquesta nova consciència que ens portarà sense dilació a la independència. Per poder fer festa en la joia del nostre ésser nacional, per tornar a viure, i cantar, i respirar amb tots els nostres porus l'aroma "d'aquest esperit que ens aguanta" i que vol jugar al joc de la plenitud amb el nostre poble. Maria Torrents Consellera de Catalunya Acció
Subscriure's a: Missatges (Atom)

Llibre de presentació internacional

Llibre de presentació internacional