La nació. Ecosistema social.

Hi ha un ordre profund de la realitat. Els dos elements definidors, en són la integritat i la integració. La integritat implica el reconeixement conscient i la capacitat d’expressió de totes les potencialitats en cada organisme viu, sigui individual (home) o col·lectiu (nació). Per integració entenem la capacitat que cada element individual o col·lectiu té d’ocupar el seu lloc i assumir la funció que li correspon en benefici del conjunt.

La salut, la felicitat, la pau, són l’expressió harmònica d’aquest ordre profund. Tots els trasbalsos que pateix l’home, tant en la seva vessant individual com col·lectiva són fruit directe de la seva transgressió. El sentit comú ho intueix. La ciència ho corrobora.

La nació té un lloc cabdal dins d’aquesta realitat. Les nacions són, de fet, els òrgans constitutius del cos de la humanitat. La seva integritat i harmonia garanteixen la salut i l’harmonia de la humanitat, la degradació o desaparició de qualsevol d’elles n’afecta irremissiblement la vitalitat del conjunt.

Es per això que les manipulacions contra la integritat i la integració de qualsevol nació, s’han d’entendre com un atemptat a la totalitat de la humanitat, no ja només en un sentit filosòfic i ètic, sinó amb una implicació orgànica i vital directa.

L’antagonisme a aquesta veritat tan elemental és un tret constitutiu de la vella consciència que tots portem a dintre, i es manifesta exteriorment amb les actituds que malegen els dos components bàsics d’aquest ordre profund: la integritat i la integració.

La idea d’integració, essencial per a l’harmonia de la nació, s’ha manipulat a dos nivells:

a- promovent la idea d’unitat uniformitzadora i massificadora. A nivell polític la manipulació d’aquest concepte ha servit per justificar usurpacions, opressions, substitucions i genocidis de nacions senceres. En aquesta línia, han deformat el sentit pregon i sagrat de la idea d’unitat, que implica una ordenació natural, orgànica, de la diversitat en benefici del tot, substituint-lo per un concepte d’unitat “castradora”, on el tot només es concep a partir de l’esclafament de la integritat i l’ordre natural. És aquesta ordenació natural, aquesta integració autèntica que respecta i celebra la genuïnitat, la forma única i personal de ser tant individual com col·lectiva, però ubicant-la en el lloc que li correspon en aquest ordre profund de la realitat, la que conforma la veritable unitat.

b- defensant els drets del individus per sobre dels de la col·lectivitat troncal en la qual s’ubica (família, poble, nació). Aquesta primacia patològica individual porta indefectiblement a la destrucció de la col·lectivitat en la que l’individu viu. En el llibre “ Krankheit als weg” (la malaltia com a camí), T. Dthlefsen i R. Dalke, emprant el pensament analògic posen en evidència la naturalesa patològica d’aquesta actitud que “en la vida política, econòmica, religiosa i privada tracta d’imposar i estendre els objectius i interessos individuals sense miraments sobre les fronteres (el correlat a nivell físic serien les cèl·lules canceroses que envaeixen altres òrgans sense tenir en compte els límits morfològics), establir llocs estratègics per afavorir els seus interessos (metàstasis), i fer prevaler les seves idees i objectius, utilitzant els altres, individus o col·lectivitats troncals senceres, en benefici propi (parasitisme)”.

Aquestes dues manipulacions han estat emprades per les forces nihilistes, hostils a la Vida en la seva expressió més sana i saludable, natural i joiosa. Forces que han utilitzat al llarg de la història models polítics diferents per a sembrar el caos i la destrucció.

La tendència uniformitzadora ha estat més afí als règims dictatorials de qualsevol signe, mentre que l’exacerbació de l’individualisme troba un millor brou de cultiu en les societats dites “democràtiques”.

Ambdues anomalies són diferents cares de la mateixa moneda, que tendeix a imposar les deformacions patològiques de l’individualisme o de l’estatisme en detriment de l’ordre natural: l’individu integrat en una col·lectivitat natural (família, poble i nació).

Per al catalans, desemmascarar i deslegitimar aquesta doble manipulació, és el pas imprescindible no només per restablir la importància de la nació dintre l’ordre social, sinó també per a garantir-ne l’harmonia.

Si observem la realitat en les seves diverses vessants: el cos humà, la naturalesa, la humanitat, l’univers, trobem sempre l’individu, de forma natural, integrat en una col·lectivitat: òrgan, ecosistema, família, nació,... i aquesta integració és un factor fonamental que garanteix la seva salut i integritat física i psíquica, i la seva llibertat.

Es només dins d’aquesta dimensió col·lectiva que l’individu pot realitzar la seva plenitud.

Quan el flux continu d’energia, d’individus, de partícules, d’informació, es realitza respectant, i al servei, d’aquests organismes o agrupacions naturals, la Vida floreix en tota la seva bellesa, però quan el flux pretén imposar els interessos d’uns individus sobre l’equilibri general integrador, s’esdevé la inharmonia, el caos i la destrucció. En la naturalesa això es tradueix en la destrucció dels ecosistemes. En els organismes animal i humà, la proliferació de cèl·lules que només procuren pel seu creixement i els seus “drets”, s’anomena càncer. En l’univers, quan un planeta o un meteorit surt de la seva òrbita s’esdevé un cataclisme.

Aquesta observació ens hauria de fer conscients de la llei que la física quàntica ja ha formulat explícitament, però que els humans ens entestem a negar: que una partícula quan es desplaça d’un camp a un altre, s’adapta a les característiques del camp on va a parar.

A nivell de la humanitat, aquesta llei implica que els individus que es desplacen d’una nació a una altra, s’han d’integrar al seu nou destí si se’n vol preservar l’harmonia. Pretendre que els humans som aliens a les grans lleis universals, s’ha comprovat un error fatal, que es paga amb tensions, guerres i dolor.

Els catalans hem sofert els embats de totes dues manipulacions per destruir el nostre poble. Això ha estat possible perquè com a nació ens hem negat, des d’un moment històric determinat, el poder i la capacitat de domini dins del territori on l’havíem d’exercir. I això ha significat l’escapçament de la nostra integritat. En renunciar a aquestes dues energies tan poderoses, les hem conjurat contra nosaltres en forma d’ombra nihilista i destructora encarnada en els estats espanyol i francès, que ens obliguen a patir, i per tant, a mirar tant si volem com si no, aquell aspecte fonamental del nostre ésser nacional que no volem assumir.

Només quan aquest poble, i específicament les seves classe dirigents estiguin disposades i siguin capaces d’assumir el poder i els dominis que els corresponen, així com la defensa, sense vergonya, de la plenitud de l'heretat nacional que els ha estat llegada, la prepotència dels colonitzadors i dels traïdors a Catalunya quedarà automàticament desfeta, desinflada, en acompliment de simples lleis psicològiques, perquè en reclamar i retornar-nos el nostre poder, deixem de cedir-los l’energia amb què fins ara s’han alimentat.

Reconèixer la integritat del propi ésser nacional és fonamental per evitar la projecció, la repressió o la negació d’allò que no reconeixem en nosaltres mateixos i que conjurem en la nostra ombra col·lectiva.

La llibertat només és possible, doncs, allà on hi ha la integració de totes les forces i energies constitutives de l’individu i de la nació.

Com a hereus lliures d’aquesta nació, el nostre deure prioritari no és lluitar contra persones ni condicions externes, sinó ocupar el lloc i assumir el paper que ens correspon per restablir la plenitud espiritual i material del nostre poble. Automàticament tots els que han viscut com a paràsits usurpadors en el cos escapçat i malalt de la nostra nació, desapareixeran esborrats per la vitalitat que mostrarà la nova Catalunya íntegra, i per tant, lliure.

En última instància la responsabilitat de no cedir davant les forces que cerquen la desintegració de la nació catalana és nostra, dels catalans, però més específicament de la classe dirigent, perquè un poble no pot anar mai més enllà d’on arriben els seus dirigents. Aquesta és la càrrega de responsabilitat que descansa sobre els líders. Ells tenen a les mans la condemna o la salvació de la nació. La seva abdicació, condemna la nació sencera, la seva audàcia i la seva consciència lúcida, salven tota la nació.

Cal tenir clar que allò que cerquem, la llibertat i la plenitud, no ens les pot donar ningú. Les hem d’exercir i instaurar tots els qui ens sentim cridats a servir la Veritat i l’alliberament de la nació catalana.

I la nació un cop esdevinguda íntegra i, per tant, lliure, exigeix la integració dels individus que la formen, perquè d’una banda, la nació és molt més que la suma dels seus membres, la nació és un organisme viu amb una ànima i un caràcter propi, i de l’altra, perquè l’home només troba la plena expressió de la seva ànima individual arrelat en l’ànima i l’esperit de la seva nació. Defensar, doncs, la llibertat de l’individu, exigeix reconèixer la seva dimensió nacional. Sense aquesta dimensió l’individu resta incomplet i desintegrat, i és incapaç d’actuar amb la llibertat del qui ho fa des de la plenitud del propi ésser.

Per garantir un individu lliure, joiós i feliç hem de garantir una nació integrada i integradora. Una nació conscient de la seva manera única de ser i de la vàlua que això significa, que impedeixi tant l’estatisme ofegador com l’individualisme desintegrador, i que esdevingui un autèntic ecosistema social, l’espai acollir i nutrici, des d’on l’individu, profundament arrelat, pugui créixer en tota la plenitud del seu ésser, tot mostrant la seva bellesa autèntica, lluny de les deformacions que el transformen en home-titella o en un individualista prepotent, ambdues expressió de l’home esclau que encara no ha descobert la seva llum interior ni el seu lloc en el món, des d’on desplegar-se en tota la seva bellesa.

El grau d’integritat de la nostra consciència, tant individual com col·lectiva, defineix la nostra percepció del món. Com més integració, més harmònic és el món que projectem. I en el procés d’integració, els conflictes que experimentem són l’escenificació de les resistències que volen frenar l’ascendència de nivells de consciència cada vegada més integrats.

Les tensions que viu el nostre poble preconitzen, doncs, l’emergència d’una nova consciència que se sap sencera, indestructible i creadora i que ja no tolera més l’esclafament a què se’l sotmet.

De la mateixa manera que a l’albada de la civilització occidental, la nació catalana va aportar valors culturals i estructures polítiques pioneres, ara encetem un camí on l’home vell, escindit i escapçat, cedirà el lloc a una nova consciència humana íntegra i integrada, portadora de dos valors fonamentals: la responsabilitat i el servei, que esdevindran els pilars de la nova Catalunya lliure.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció.

Sres, Srs,

Estic segura que tots els que som aquí tenim la convicció que només la independència, o sigui, la recuperació de la nostra llibertat, pot salvar la nació catalana de la profunda decadència en la que està immersa, i que la condueix inexorablement a la seva desaparició com a nació.

Hem arribat a una cruïlla històrica on s’ha constatat que l’intent de mantenir-nos dins del marc legal espanyol i, alhora, salvaguardar la nostra identitat i dignitat nacionals és impossible. No fa falta ser gaire sagaç per adonar-se que la idea d’Espanya, que no és altra que la d’una metròpolis assimiladora, és incompatible amb la de la pervivència dintre de la seva àrea d’acció de qualsevol altra nació. I, de fet, tot al llarg de la nostra història de colonitzats, hi ha hagut gent plenament conscient d’aquesta impossibilitat. Són tots els que durant aquests segles han treballat per l’alliberament de la nostra nació. Ara, però, la constatació d’aquesta inviabilitat és ja tan evident que tots aquells que tenen ulls ho poden veure.

Pot passar, però, que el nostre profund anhel d’assolir la independència ens porti a mitificar-la, i a pensar que la independència per ella mateixa i assolida a qualsevol preu, és l’objectiu final.

De fet, la independència ha de ser l’acte polític imprescindible i necessari per a retornar-nos la plenitud, ara tan malmesa, de la nostra nació. Però no és ni de bon tros suficient en ella mateixa. És el camí que encetarem amb la independència el que garantirà l’èxit de la nostra empresa.

Hi ha un axioma que postula que la solució dels problemes no es troba mai a nivell del problema, sinó en el canvi de consciència que actualitzi noves potencialitats i obri noves perspectives que precipitin la solució.

El problema de Catalunya és fonamentalment el de la submissió política, el de la seva colonització, i la solució només s’aconseguirà amb la cristal·lització d’un canvi de consciència, que obliteri (esborri) la Catalunya esclava i instauri la consciència de l’home lliure, que ocupa amb dignitat el lloc que li correspon com a hereu legítim de la pròpia nació.

Molts de vostès podrien dir-me que aquesta consciència ja existeix al si del nostre poble, i els hauria de donar la raó. És la que l’ha mantingut dret, mentre molts claudicaven i esdevenien esclaus servils. És la que ha mobilitzat milers de catalans en les manifestacions massives dels darrers temps. I és certament la que avui es respira en aquesta sala. Però el quid de la qüestió és que aquesta consciència per a exercir una veritable acció regeneradora que amari tota la nació catalana, ha d’estar encarnada per les classes dirigents de la nació.

I aquesta és la gran tragèdia de la Catalunya actual: que les classes dirigents no són portadores d’aquesta consciència, i accepten amb una irresponsabilitat esborronadora la submissió de la nostra pàtria a la metròpolis. No qüestionen la nostra colonització, i manipulen en molts casos els sentiments sagrats que hi ha implícits en el concepte d’independència per guanyar escons que no es tradueixen mai en dignitat nacional.

I, per què és vital que siguin les classes dirigents les portadores de la nova consciència de dignitat i regeneració? Doncs, perquè un poble no pot anar mai més enllà d’on arriben les seves classes dirigents.

Per més que el poble espernegui, faci manifestacions o doni la volta al món reclamant allò que legítimament li correspon, si els que tenen el poder dins la pròpia nació no estan disposats a transformar en praxis política aquests anhels, queden en absolutament no res. I encara més, tan sols generen frustració entre el poble, perquè la gent del carrer constata que tots els seus esforços no canvien res.

Per això en aquests moments històrics que preludien la nostra independència és de cabdal importància que tots els qui tenim un compromís vital amb l’alliberament de la nostra nació, comencem a desvetllar-nos, a veure les coses tal com són i a desfer-nos de tota una sèrie de tòpics que s’han demostrat erronis.

a- En primer lloc cal pensar totes les accions que es portin a terme en el marc d’una estratègia encaminada a l’objectiu.

Cal preguntar-se sempre qui recollirà el fruit de les nostres accions i què en farà. Pensem en totes les accions que es fan en nom de la independència, i acaben beneficiant políticament als qui estan treballant per mantenir-nos encaixats i, per tant, sotmesos a Espanya.

És imperatiu també trobar el to de dignitat que reclama l’afer històric que tenim encomanat. No podem pidolar que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació. L’hem d’exercir. Aquesta és la via que n’assegura el reconeixement.

b- En segon lloc hem d’entendre que la dita tan comuna a casa nostra “ que entre tots ho farem tot” només es fa efectiva si hi ha un lideratge, una punta de llança que assenya-li amb claredat, audàcia i intel.ligència l’objectiu i el camí, i es comprometi a fer fructífer l’esforç de tots.

c- I per últim cal treure’ns la bena dels ulls i deixar d’esperar i creure que els polítics que han permès i han empès, amb les seves accions i omissions, la nostra nació fins al caire de l’abisme on ara es troba, poden liderar la independència i fer efectiva la nostra regeneració nacional.

Deixar-ho a les seves mans seria d’una irresponsabilitat enorme, perquè n’asseguraria el fracàs, ja que han demostrat a bastament que són incapaços d’exercir la voluntat i la fermesa que calen no només per a culminar amb èxit el procés d’independència, sinó sobretot per assumir el procés de descolonització, imprescindible per a retornar-nos la nostra plenitud nacional.

No en dubtin, en el millor dels casos, ens condemnarien a la vergonya de ser políticament independents, però mantenint intactes les rèmores de la colonització, que hipotecarien, de facto, la nostra vida nacional, com ha passat amb més d’un poble colonitzat, que tot i haver assolit la independència no ha estat capaç de forjar-se una llibertat genuïna.

La història ens ensenya que tots els canvis polítics que han representat una autèntica transformació, s’han generat gràcies a un canvi profund de consciència, que ha provocat l’enderrocament de la vella consciència i, amb ella, del vell ordre, i s’ha espargit de dalt a baix per tot el cos nacional, impregnant-lo d’una nova vitalitat.

És en aquesta línia que CA està treballant per a fer quallar una nova força política integradora de totes les sensibilitats independentistes i que visualitzi el gran pacte nacional que l’electorat català reclama i la nació necessita. És aquesta força política sense malejar la que ha de fer possible l’entronització al Parlament de Catalunya d’aquesta nova consciència de dignitat, integritat i absoluta fermesa per a proclamar en primera instància la nostra independència, i iniciar tot seguit el procés de regeneració nacional i política indispensable per a retornar-nos la nostra plenitud. Una plenitud que el nostre poble anhela i es mereix, i que serà l’expressió i la garantia de la nostra llibertat.

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció.