Un únic objectiu: la independència i la reunificació de tota la nació catalana.

Només grans homes, homes de caràcter íntegre i ferm, homes de visió i convicció profunda poden transformar moments de crisi pregona com els que vivim, en oportunitats úniques que culminin en victòria.

Aquest és el repte immediat i ineludible que tenim plantejat els qui estimem la nació catalana. Fer emergir un lideratge contundent d'idees i d'homes i dones de caràcter que tinguin la capacitat d'encarar-se definitivament als estats espanyol i francès, i transformar aquesta desfeta que patim, en l'empenta definitiva cap a la independència.

Aquest lideratge no pot sorgir de les forces polítiques representants de la legalitat estatal que ens vol assimilats i convertits en províncies sense suc ni bruc. I per tant, no pot sorgir ni de les files dels partits regionalistes, ni dels qui són independentistes de boca, però no de fets, i que amb la seva ambivalència i mesellisme permeten el procés d'assimilació i empobriment de la nostra pàtria.

Aquest lideratge ha de sorgir de les files de l'independentisme íntegre, dels homes i dones que tenen el cor, el cap i les accions consagrades a un únic objectiu: el de la independència i la reunificació de tota la nació catalana.

I per a fer emergir aquest lideratge contundent, sense el qual no és possible portar a terme amb èxit el procés d'independència, ens cal primer reafirmar el caràcter de tots els qui hi estem immersos, foragitant d'una vegada i per sempre l'espectre de l'uniformisme regressiu, heretat de les esquerres estatalistes i paternalistes, que estova la determinació, frena i ofega la veu dels més lúcids i valents, i que encara ara, en plena batalla per la nostra llibertat, es resisteix a assenyalar amb claredat les estratègies colonitzadores que ens estan matant, i els qui les porten a terme i les permeten.

Només l'emergència d'aquest lideratge coratjós i contundent, que digui les coses pel seu nom i que estigui disposat a arribar fins al final malgrat els obstacles que trobi al seu camí, serà capaç de vertebrar la unitat, que tots sabem imprescindible per a la consecució d'una independència digna, perquè la unitat va molt més enllà de l'amuntegament a que molts la volen reduir. La veritable unitat es fonamenta en el reconeixement de l'autoritat dels més íntegres, dels més capaços, i en la vertebració profunda que aquesta autoritat genera.

Una nació no pot anar més enllà d'on van els seus dirigents. D'això en tenim una amarga experiència. Quan els dirigents són febles, la nació esdevé feble. Quan els dirigents són traïdors, la nació és venuda i humiliada. Quan els dirigents són purs administradors mediocres i mancats d'amor al país, s'instaura el caos, brou de conreu perfecte per a les forces estatals més reaccionàries. Però quan els dirigents són autèntics líders al servei de la nació, aquesta desclou totes les seves possibilitats i viu èpoques glorioses. Es per això que ens calen líders fidels al país. Per esbotzar les cotilles, les limitacions angoixants que ens han imposat uns dirigent indignes de la nació catalana, i per portar amb mà ferma aquesta nació fins a la seva independència.

Ja és hora que els qui volem la pàtria catalana lliure i plena actuem amb intel·ligència, amb responsabilitat, amb generositat i amb amor vers la nostra nació, i fem possible l'emergència del lideratge dels més coratjosos, dels més lúcids, dels més íntegres.

Aquest és l'homenatge que tots els qui van morir defensant les llibertats de Catalunya, i que avui honorem, esperen de nosaltres, dels qui ara vivim aquests moments crítics i fascinants de la nostra història.

Visca Catalunya lliure !

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Els qui tenim la visió d'una nació catalana lliure i en plenitud, ens fa basques veure els escarafalls del president de la generalitat principatina per defensar un model d'escola catalana, que tots sabem que és més teòric que real, perquè el castellà, de fet, ja és amb una impunitat absoluta la llengua vehicular de moltes escoles.

Uns escarafalls que es redueixen a acceptar que tenir l'escola primària en la llengua pròpia del país és el màxim a què hem d'aspirar els catalans en matèria de llengua. Uns escarafalls que accepten i es justifiquen en el marc constitucional espanyol que ens està matant com a nació. Uns escarafalls que no qüestionen, Déu ens en guardi, el model bilingüe imposat a la transició. Un model que en fer innecessària la llengua catalana dins del territori que li és propi, es consagra com l'estratègia més eficient per anar-la esmorteint, i accelerar-ne la substitució per la castellana.

El bilingüisme és l'estratègia que cal desemmascarar si volem salvar la llengua. Fer veure, perquè l'actitud del Sr. Mas no va més enllà del posat, que defensa la llengua, sense encarar-se amb la submissió lingüística que implica el bilingüisme, és fer combregar els catalans més ingenus amb rodes de molí. Es enganyar-los. I és condemnar irremissiblement la llengua catalana a la seva progressiva substitució per la castellana.

La feinada que té el Sr. Mas a justificar el model escolar català en el marc de la constitució espanyola és com tota l'estratègia encaixista de Convergència un miratge fet de paraules i de formes buides que condemna Catalunya a ser sacrificada a l'escorxador espanyol.

Es evident que el Sr Mas no vol desvetllar-se d'aquesta amnèsia històrica en què s'ha instal.lat i en què vol insta.lar els catalans, però els qui tenim memòria històrica sabem que aquesta legalitat constitucional és d'un estricte punt de vista històric i ètic, absolutament il.legítima, perquè imposa per la força de la llei la submissió de la nació catalana, el seu esquarterament, i n'impedeix la plenitud lingüística i cultural, en fer la llengua catalana innecessària dins del seu territori natural.

L'estratègia del bilingüisme ja ha assolit gran part dels seus objectius. Avui, per a un catalanoparlant viure en català dins la nació catalana: anar a comprar, anar al cinema, a la Universitat, a cal metge... és gairebé èpic per a no dir impossible. Els estrategs del bilingüisme saben perfectament que quan la llengua pròpia del país esdevé innecessària, que quan tothom qui viu al país no l'ha d'emprar necessàriament per trobar feina, per anar a comprar o per accedir a l'oci o a la sanitat, aquesta llengua està condemnada a l'extinció en un termini curt de temps.

Els escarafalls del Sr. Mas, doncs, que no s'enganyi ningú, només allarguen l'agonia de la llengua, perquè no qüestionen, sinó que reforcen l'estratègia que l'està matant: el bilingüisme, expressió de la nostra submissió a l'estat espanyol i de la imposició de la llengua castellana com a cooficial dins de la nació catalana.

En matèria de llengua, als catalans fa anys que des del discurs oficial se'ns vol idiotitzar. Se'ns ha venut com a model de tolerància allò que no és res més que una eficient estratègia colonitzadora per acabar reduint al gueto i a la desaparició la llengua catalana. El model bilingüe no és un model de tolerància, és un model per afavorir el caos lingüístic i fer la farina plana a la substitució lingüística de la llengua pròpia per la llengua dels usurpadors.

I aquesta estratègia ens ha tenallat per totes bandes, perquè les forces espanyolistes colonitzadores empren sistemàticament els entronitzats drets lingüístics individuals dels castellanoparlants, com a argument per a vulnerar els drets lingüístics col.lectius de tota la nació catalana. Quin poble toleraria que els qui viuen a casa seva provinents d'una altra nacionalitat posessin en qüestió la seva integritat lingüística? Només un poble sotmès, gestionat per gent que accepta aquesta submissió!!

Es il.lustratiu del què hem dit, recordar que aquests drets lingüístics que es reclamen i s'atorguen “educadament” als castellanoparlants dins la nació catalana, s'esvaeixen quan els espanyols se situen a Itàlia, a Anglaterra o Polònia. Perquè, de fet, aquests “drets lingüístics individuals” emmascaren la colonització, la imposició lingüística d'una llengua forana, per la força de la llei. I allà on no hi ha hagut ni domini polític ni colonització, o allà on se n'han desempallegat definitivament, aquests drets són inexistents!!

Avesats a una classe política que, segrestada en el seu pensament i en la seva praxi, pel discurs polític imposat per les forces espanyolistes colonitzadores, ha desertat absolutament de la defensa de la llengua i l'ha abandonada al voluntarisme dels seus parlants més conscients, un gest en defensa de la llengua per part del president de la generalitat principatina, ha emocionat a més d'un i els ha obnubila la capacitat d'adonar-se que aquest gest és superflu i inútil perquè deixa que el procés de substitució lingüística avanci sense aturador.

Només hi ha un camí perquè la llengua catalana no sigui engolida i substituïda per la castellana, de la mateixa manera que ha passat amb el gaèlic a Irlanda. FER-LA NECESSARIA. I això vol dir superar el marc legal de submissió política als estats espanyol i francès, o sigui, la Independència. Una independència que restitueixi la legitimitat lingüística dins la nació catalana: l'oficialitat única del català.

Res més ni res menys que el marc legal en matèria lingüística que tenen els països lliures que no han sofert processos de colonització.

Mentre els qui tenen el poder al parlament de Catalunya ja els estigui bé el marc legal que imposa el bilingüisme, i no estiguin disposats a qüestionar-lo, tal com demostra la negació de la tramitació de la ILP presentada per Solidaritat Catalana. Mentre els qui tenen el poder no estiguin disposats a aturar les contínues agressions lingüístiques per part de l'estat, ni a qüestionar el marc legal que les fa possibles. Mentre els qui tenen el poder ja els està bé que el català, la llengua de Catalunya, sigui la Ventafocs dintre del seu regne, tots els escarafalls que puguin fer no representen cap acte substancialment efectiu per al redreçament lingüístic. Són només estratègies de distracció pròpies dels col.laboracionistes de CiU, que en la seva obsessió de reforçar Espanya, han enfonsat Catalunya, i especialment la seva llengua. Aquests escarafalls, però, davant d'un poble que està cansat d'abaixar el cap, si que són efectius , i molt, pel seu rèdit electoral. Prou que ho saben.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Quan hom vol resultats diferents, ha de pensar i actuar d'una manera diferent.

Si volem assolir la nostra llibertat hem d'assumir la responsabilitat total per la nostra situació nacional. Hem de superar el paper de víctimes que contínuament excusen la seva misèria nacional per l'acció de causes externes poderoses, i entendre que la submissió a forces i institucions hostils és efecte directe d'uns factors interns que han fet possible aquesta submissió.

Només quan assumim totalment aquesta responsabilitat i entenguem que les agressions externes tant sols fan presa d'una nació quan hi ha unes febleses internes que les conviden i les eternitzen, podrem actuar amb encert.

La responsabilitat implica que sigui quina sigui la gravetat i la injustícia de la situació, no hem d'esperar ni fer mai pedagogia perquè algú extern a nosaltres canviï d'actitud. Hem de ser nosaltres els qui hem de canviar, i tot agafant el timó de la nostra vida col.lectiva amb absoluta determinació, conduir-la al port que nosaltres volem, tot erigint-nos ens amos i directors de la nostra vida nacional.

La responsabilitat implica mirar-nos amb madura lucidesa i amb incisiva intel.ligència per descobrir com hem arribat on som. Quins errors, quines claudicacions, quines traïcions, quines manipulacions, quines mentides ens han portat pendent avall i ens hi mantenen.

Significa adonar-se que la colonització i tants anys de submissió ha doblegat la fortalesa dels nostre caràcter col.lectiu i ens ha infantilitzat políticament fins al punt de justificar allò que cap poble lliure justificaria: una classe política que actua, majoritàriament, en contra de la nació que diu representar.

Responsabilitat significa adonar-se que l'enemic és dins de casa, encarnat en tots els traïdors, covards i pulsil.lànimes que vénen sistemàticament la pàtria catalana per interessos econòmics, de poder o, simplement per la incapacitat que caracteritza el poder de tota colònia, de pensar en majúscules quan es tracta de Catalunya.

Significa adonar-se que que hem permès que allò que és un dels trets més representatius del nostre caràcter col.lectiu: l'originalitat I la cel.lebració de la diferència, s'hagi girat en contra de Catalunya, i hagi estat exacerbat i aprofitat per dividir-nos, separar-nos i enfrontar-nos, tant a nivell lingüístic , territorial com polític.

La responsabilitat implica tenir el coratge d'acceptar que el poder de controlar el nostre destí rau dins nostre, i que cap persona o grup de persones, cap nació, cap condició o circumstància pot impedir-nos d'assolir-lo, sempre i quan siguem capaços de no enganyar-nos esperant solucions alienes, sempre i quan siguem capaços de posar la llibertat de Catalunya per davant de qualsevol altre interès, sempre i quan siguem capaços d'actuar des del propi nucli d'integritat i convicció interior, tot exercint l'autoritat que neix d'aquesta convicció de domini sobre el propi destí nacional.

La responsabilitat implica, en darrera instància, portar a la plenitud allò que som com a nació, expressant totes les nostres possibilitats.

I és en aquest punt que cal introduir l'altre factor decisiu en la configuració de la nova manera de pensar i de fer que ha de superar els vells hàbits, les velles fixacions que s'han demostrat nefastes per a la nació catalana.

Aquest factor és la capacitat d'estimar incondicionalment la pàtria catalana, de valorar profundament la catalanitat, de sentir-se orgullosos de formar part de la humanitat com a catalans.

Es precisament aquesta tendència natural a estimar la pròpia nació, aquesta tendència natural a viure amb joia i orgull la identitat emocional amb la pàtria catalana, allò que ha erosionat amb més insistència la colonització que hem suportat durant segles, i que ara més que mai patim de manera descarada i no reconeguda.

Només allò que s'estima creix i viu d'una manera saludable. I això tant val per un nadó, per un cadell, per una família com per una nació. La manera més segura de destruir qualsevol ésser viu és no estimar-lo. I hi ha múltiples maneres de fer-ho: des de la ignorància fins al menyspreu, des de la negligència fins a l'abús de poder, des de l'enveja fins a l'odi. I tots aquests camins tortuosos cerquen un únic objectiu: destruir la confiança en la pròpia vàlua, desfer la integritat física i psíquica, per tal que aquest ésser no pugui ocupar, amb la dignitat que li correspon, el seu lloc al món.

I això és el què s'està fent amb la nació catalana. Esquifir-la, negar-la, menysprear-la, atacar-la, odiar-la, perquè es vagi esmorteint fins a no deixar-ne res més que un lleu record folklòric que no faci nosa ni tingui la mínima capacitat d'atreure i seduir els qui viuen al seu si. D'aquí neix l' autoodi, que engendra els covards I els traïdors. D'aquí neix la resistència obtusa que repeteix una vegada i un altra els mateixos errors.

Si volem invertir aquesta tendència vers l'anorreament que pateix la nació catalana, hem de canviar moltes de les nostres actituds I accions.

Hem d'adonar-nos de com n'estem de segrestats en els nostres pensaments I en els nostres actes per una llarga història de colonització que ens ha obnubilat la capacitat d'acceptar com a bo allò que és natural: la joia de ser catalans dins la nació catalana; que ha convertit a gran part dels nostres connacionals, I especialment els qui detenten el poder, en pidolaires dels nostres drets; i que els ha segat la voluntat, el coratge i la intel.ligència per retornar-nos amb autoritat allò que és nostre.

Hem d'adonar-nos que aquestes dues virtuts, la responsabilitat i l'amor per la nostra pàtria, configuren una nova manera de ser i de fer radicalment allunyada de les actituds claudicacionistes, distractòries I mesquines de gran part de les elits dels nostre país, i són el fonament de la regeneració individual i col.lectiva, que és ineludible si volem una pàtria lliure i plena.

Hem d’adonar-nos que són els homes i dones que encarnen aquesta regeneració, els únics capaços de construir un lideratge autèntic, que articuli una unitat sòlida, estructurada de manera natural al voltant dels qui són fidels al seu centre d'integritat interior.

Ja és hora que els qui estimem Catalunya garbellem amb intel.ligència, perquè no a tots els qui s'omplen la boca parlant de Catalunya, se'ls pot confiar el timó de la independència.

Hem d'exigir molt més que paraules, perquè l'objectiu que perseguim no és una independència a qualsevol preu, farcida de claudicacions, sinó la independència que asseguri la reunificació i la regeneració nacional en tots els àmbits.

Un tast d’aquesta actitud regeneradora és la claredat mental i la fortalesa d'ànim que planteja la pregunta adequada al moment precís, la pregunta que ha de sacsejar i reordenar el nostre panorama nacional:

QUIN TIPUS D'HOMES HEM DE POSAR AL CAPDAVANT PER A FER POSSIBLE AQUEST OBJECTIU?

La resposta intel.ligent i responsable és la clau del nostre futur.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Tot i que la vella consciència ja ha entrat en un col.lapse irreversible, els seus servidors estan oferint una resistència ingent per a continuar controlant i acabar la tasca destructora que els hi és pròpia, amb la mentida i la confusió com a eines predilectes. Des del poder, i amb el cinisme que els caracteritza, atien la confusió amb la pràctica i la perícia dels qui fa segles que no fan altra cosa.

Alguns dels casos encara frescos són la manifestació antiretallades, convocada pels mateixos que des de l'estat roben sistemàticament la nostra nació a través de l'espoli fiscal, i que en el seu pas per la Generalitat van estirar tant el braç que van perdre la màniga de vista, mentre es regalaven uns sous vitalicis escandalosos. I quan els dits encara els cremen, s'atreveixen a acusar els tristos col.laboracionistes de CiU, que fan mans i mànigues per arreglar els desgavells dels seus amos amb el servilisme de l'esclau, de provocadors de la misèria en què vivim.

I les acusacions del PP a Convergència ( pobrissons, es veu que com més es vinclen, més s'hi veuen amb cor de dir-los-hi tot) de deixar entrar immigració. Ells, la dreta espanyola, que han fet dels processos immigratoris la seva arma predilecta de desnacionalització. Ells, que noliegen avions sencers d'immigrants cap a Barcelona. Ells, els cínics, acusen als qui saben que mai els replicaran, els qui han triat vendre la pàtria catalana per apaivagar durant uns breus instants la fam voraç dels colonitzadors insaciables, a fi de guanyar els vots d'aquells espanyolistes més recalcitrants, que no volen reconèixer que ells han estat també immigrants, i a més han esdevingut pèrfida eina colonitzadora, en imposar la seva espanyolitat dins la nació catalana.

Doncs, ara aquesta vella consciència, que vol retardar l'eclosió de l'ordre profund de la Realitat, on les nacions hi tenen un paper fonamental, no en té prou de destruir nacions senceres des del poder. Ara, dicta iniciatives que des de la base diuen qüestionar l'actual ordre, però que aboquen a una massificació encara més profunda, on la bellesa i la llum pròpia de cada nació queda ofegada en un magma globalitzador on l'únic factor determinant és la quantitat.

Totes dues estratègies, tot i que per als ulls de l'observador superficial semblen antagòniques, són en realitat complementàries, i cerquen incrementar la massificació, la mentida i el caos tot estrenyent l'espai on poden respirar els esperits lliures. L'objectiu darrer és ofegar la seva veu entre el soroll incessant que no aturen mai. Un soroll que des de totes dues bandes només contempla l'individu dintre d'una humanitat atrofiada en unes quantes nacions-estat que per a poder ocupar tot l'espai que no els pertoca, estan disposades a fer morir tot allò que té llum pròpia i que per naturalesa és resisteix a la massificació i a la mediocritat.

Tanmateix, aquest caos és el preludi inequívoc de la fi de l'imperi de la vella consciència i el filtre d'on n'emergiran tots els éssers tant individuals com col.lectius que hauran mantingut la comunió amb el seu esperit més profund. Per això és vital que tots els qui sentim la crida de l'esperit de la pàtria catalana hi restem fidels malgrat els continus embats que ens sacsegen. Tot i que el temps se'ns faci llarg i feixuc, des de la perspectiva evolutiva ja som al caire de la nova era, on com ens recorda Francesc Pujols “ l'esperit català tornarà a rebrotar malgrat els seus il·lusos enterradors”,

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El món actual viu convulsionat pels paroxismes finals de la vella consciència, que posen en evidència la voluntat massificadora i desintegradora que li és pròpia a través de la cínicament anomenada “globalització” i dels moviments migratoris propiciats.

La nova consciència en desplaçar l'exhacerbació egotista, el vell utilitarisme i l'explotació per la visió de l'ordre profund de la Realitat, pel respecte i la veneració sagrada de tot el què és, posarà els fonaments sòlids per finiquitar les opressions, no només d'un home sobre un altre home, sinó sobretot i, especialment, d'una nació sobre una altra nació, d'una cultura sobre una altra cultura.

Això implicarà l'esmorteïment de les temptacions imperialistes i colonitzadores, disfressades ara amb noms diversos i amb actituds sovint pseudopaternalistes d'estats que amb l'ús de la força legal, militar i mediàtica han aniquilat o han intentat aniquilar nacions senceres. Però sobretot implicarà l'assumpció ghandiana “ tot dret implica un deure acomplert” per part de tot individu o grup d'individus que es desplacin d'una nació a una altra per a viure-hi.

Es veurà amb una claredat meridiana que el dret de gaudir dels avantatges de tot tipus que atorga viure en una nació determinada, implica el deure primer d'integrar-s'hi i d'esdevenir un element enriquidor de la nació que acull.

Es viurà amb una normalitat absoluta allò que ara s'intenta mistificar per tots els mitjans, propaganda, acusacions...: que tot aquell que viu en una nació sense integrar-s'hi, esdevé un element patològic al si de la nació.

De fet tota nació que no ha estat colonitzada, que té el seu propi estat i no ha perdut la capacitat de pouar del seu propi esperit, ha desenvolupat la vigoria, la capacitat i els instruments per dotar-se de les estratègies legals que assegurin la integració de tots els membres que viuen al seu si.

Amb l'eclosió d'aquesta nova consciència s'afermarà la convicció que tota nació té una ànima pròpia , expressada a través de la llengua, la cultura, la història, l'art....que ha d'emetre la seva llum i expressar-se amb tota plenitud, no només per dignitat de la pròpia nació, sinó pel benefici de  la humanitat sencera. L'expressió en plenitud de l'ànima de totes i cada una de les nacions del món serà un dels trets definidors i fonamentals de la nova consciència.

Envigorir l'ànima de la nació catalana, els nostres trets propis i retornar-nos la plenitud nacional , en el marc de l'eclosió de la nova consciència que s'està congriant, ha de ser, doncs, l'objectiu immediat i, alhora, la garantia de la integritat de la independència, que ja ha iniciat el seu preludi.

Cada nació té el seu territori en el món, i és en aquest territori que li és propi  on ha de brillar en plenitud, l'ànima, el caràcter, la manera pròpia de veure i entendre el món que té cada poble.  Expressar el propi Ser en plenitud per a ocupar l' espai que li pertoca amb dignitat són els dos reptes indestriables que la nació catalana, i amb ella tots els quim la volem lliure i plena, hem d’assumir amb absoluta convicció.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

La nostra consciència determina el nostre món.(1)

Per això qualsevol transformació exterior que no neixi d’un canvi de consciència, acaba degenerant i retornant, sota formes potser diferents, a la mateixa manera de fer que es volia superar.

Es cabdal entendre que el moment històric que viu la humanitat, i de manera especial la nostra nació, és el del col.lapse de la consciència humana”racional”. Aquesta consciència que cerca la felicitat, l’abundància, el benestar…. a l’exterior, a través del poder, la manipulació i l’abús tant de la Naturalesa, de l’home, com de les nacions, està tancant la seva etapa. Aquesta consciència que ja ha col.lapsat, ha assolit d’una banda l’objectiu per al qual havia emergit: refinar la ment i la personalitat humana a fi de fer-les aptes per a la tasca a què s’han d’encarar en la nova etapa que s’està obrint davant nostre, i de l’altra, ha mostrat amb una cruesa irrefutable que la dualitat i la concepció de la realitat que engendra, basada en la separació, l’enfrontament i el domini conté implícits els seus propis límits i la seva destrucció.

Només quan deixem d’identificar-nos amb els paràmetres que encotillen la nostra consciència, permetem que aquesta s’eixampli i ens mostri dimensions noves, que creen una nova percepció del món, una nova Realitat.

La cotilla que la nova consciència que s’albirà s’està traient de sobre és la identificació unilateral amb la ment i amb els sentits. De la mateixa manera que en tots els esglaons evolutius, cada regne ha refinat uns instruments de percepció que l’home ha recapitulat i ha posat al servei de la ment racional, ara ens obrim a una era en què s’estan desvetllant, cada vegada en més homes i dones, nous instruments de percepció i coneixement. Instruments que dirigeixen i obren la mirada cap al món interior. L’espai subtil, profundament real. El cor de la Realitat.

Aquesta nova consciència integra tots els instruments refinats en etapes evolutives anteriors, i ens obre a una visió de la Realitat diferenciada, ordenada, integrada, harmoniosa i sagrada. Una Realitat que es desplega sota un designi que, un cop copsat, només podem admirar i servir.

Una Consciència que, com diu Aurobindo, “ empra l’individu com a centre i instrument i la col.lectivitat com a condició i com a camp” (The Life Divine p.19)

L’home en què aquest canvi de consciència ha arribat al seu punt crític, experimenta una reavaluació en els símbols de la seva consciència, no en un, sinó en tots els camps simbòlics, que resulten en una revolució del seu ser interior, i, a través de l'interior, de la seva vida exterior. I aquest home esdevé instrument conscient i voluntari dels organismes(camps) més amplis dels quals ell se’n sent cèl.lula integrant, i dintre dels quals troba la seva compleció: la família, les nacions, la humanitat, i més enllà, com apuntava Teilhard de Chardin, “un organisme còsmic” que l’home només pot copsar amb la visió i l’escolta interior, els intruments de coneixement que estan madurant en l’eclosió d’aquesta nova consciència.

La nació catalana ha estat pionera en anteriors canvis de consciència històrics. La nostra Edat Medieval fou madura molt abans que a la resta d’Europa i forní un segle d’or enlluernador. L’eclosió humanista i renaixentista, tot i que silenciada, esclatà primerenca a casa nostra amb homes de la talla d’un Cristòfor Colom, que la història oficial encara ha de restituir a la nació catalana, i de tants d’altres que aquesta nova consciència rescatarà de la confusió en què la mentida els ha condemnat.

Només una nació madura podia suportar i havia de patir aquests segles de negació, de colonització, de nit fosca de la nostra ànima nacional, sense perir. Tant sofriment no ha estat casualitat, no ha estat en va. Ha estat el ferment necessari, l’alquímia dolorosa que l’ànima de la nació havia de patir per a poder emergir, ara, al caire de la Nova Era, madura, en comunió íntima amb l’Esperit de la Pàtria.

Hi ha una massa del nostre poble que viu distreta, immersa en els tràfecs quotidians, doblegats els genolls davants els poders que sotmeten la nostra nació, i no és capaç de percebre els dolors de part que sacsegen la Pàtria, i dels quals el preludi de la Independència que vivim, n’és part. Uns dolors dels quals n’emergirà molt més que la independència política, l'eclosió d’aquesta nova consciència.

Però hi ha una resta que està atenta, vigilant, bategant ja amb aquesta nova consciència ordenadora, íntegra i integradora, sacralitzadora, que fondrà com el sol fon el glaç el caos, la mentida, la usurpació, la colonització, la traïció que ara campa amb cinisme prepotent a l’ampla de la nació. Una nova consciència que superarà la primitiva i caduca “unitat uniformitzadora” a la qual les forces involutives ens volen condemnar, i farà quallar la unitat integradora on l’autoexpressió original i diferenciada de tots els éssers, cada un al lloc que li pertoca, engendrarà organismes vius i dinàmics en continu refinament i harmonització, i on l’exercici lliure de la pròpia funció, l’expressió de la pròpia plenitud, serà el veritable servei al conjunt.

I és com a heralds d’aquesta eclosió que s’albira, que els afanys i la lluita per l’alliberament de la Pàtria catalana esdevé una tasca sagrada que malhauradament al món independentista li costa verbalitzar, però que cada cop més homes i dones del nostre poble intueixen. Es una empenta, una visió interior que es va fent diàfana, en la qual la llibertat i la plenitud personal només assoleixen el seu ple sentit dins la llibertat i la plenitud de la Pàtria i dins la llibertat i la plenitud de la humanitat sencera.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció


(1)Per consciència entenem una capacitat evolutiva que emergeix del subconscient i es manifesta en un primer estadi a través de sensacions, de percepcions físiques i materials, s'expandeix després cap al mental tot incloent el bagatge històric, cultural i ètic que ens ha modelat, les creences profundes que dicten les nostres actituds, la capacitat d'aprendre de les experiències que sacsegen i qüestionen les nostres certeses, els graus d'identificació que hom té amb les pròpies percepcions; i s'obre en una fase posterior més enllà de la ment cap a un principi més profund, cap a un ordre més perfecte que el físic i el mental.

Cada nivell de consciència forneix uns instruments de percepció que determinen una visió del món. Durant amplis períodes d'evolució, en els quals s'hi inclou encara gran part de la humanitat, la identificació inqüestionada amb l'experiència que proporcionen els instruments de percepció, propicien la confusió de considerar el món que es percep com la realitat, quan de fet és només una manera de copsar i interpretar la realitat.

Per a fer-ho entenedor, imaginem-nos un parc on hi ha plantes, insectes, animalons diversos, gent passejant amb gossos i un home assegut en meditació profunda. Cada un d'aquests éssers ha desenvolupat uns instruments de percepció lligats intrínsicament a la funció que desenvolupen i que li fan percebre uns paràmetres concrets de la realitat. El món que percep la planta es basa en les sensacions: claror, humitat, tendresa..., els insectes perceben amb uns sentits especialitzats per a afavorir les seves funcions dins la natura i la vida de grup: les abelles, per exemple tenen desenvolupada la “visió” de proximitat, per afavorir la vida dins del rusc. Els gossos, tenen els sentits “instintius” gust, olfacte, més desenvolupats que, per exemple, el visual. El seu món és, doncs, bàsicament un món d'olors. L'home ha integrat tota l'escala de percepcions del món mineral, vegetal i animal, i ha incorporat als sentits, l'ús de la ment, que li permet interpretar els paràmetres rebuts a través d'aquests sentits. En cada un d'aquests éssers el món es fa més ampli i complex, però es mou encara a l'epidermis de la realitat. S'ha passat de la sensació a la percepció instintiva , fins a la interpretació mental. Però és això la realitat? Si ho preguntem al meditador, ens dirà que els sentits i la ment ens donen només la fenomenologia de la Realitat, però que hi ha un nucli essencial, intrínsec en tot fenòmen i comú a tots ells, que es capta intuïtivament i experimentalment i que s'esmuny dels esforços de la ment, precisament perquè les eines que en possibiliten l'experiència no són en l'àmbit dels sentits físics ni del mental. Són sentits interiors subtils. Uns sentits que amplien dramàticament la percepció de la Realitat, que la mostren integrada, sencera i integradora. I que en permeten copsar la intencionalitat.

Amb aquests darrers atacs a la llengua catalana i, especialment amb el tancament de les emissions de TV3 a València, el procés colonitzador que es va iniciar fa sis segles, precisament amb la llengua i l’assimilació de les classes aristocràtiques catalanes als interessos castellans, està tancant el cercle d’una estratègia perfectament definida i curosament portada a terme. Una estratègia que té com a objectiu final l’assimilació i dissolució de la nació catalana dins de la Gran Castella, eufemísticament dita Espanya.

Aquesta estratègia s’ha desenvolupat en tres fases:

a-una primera fase d’afebliment nacional, a partir del Compromís de Casp. La colonització va començar pels dos centres neuràlgics de la nació: la classe dirigent, i l’ànima de la nació, la llengua. I va continuar per l’apropiació il.legítima de la nostra història i la nostra cultura, i la cessió de la Catalunya del Nord als reis francesos.

Es va assimilar la noblesa catalana als interessos castellans i es va substituir la llengua catalana per la castellana a la vida de la cort, iniciant així un procés en què el prestigi lingüístic i cultural dins la nostra nació l’anà ocupant progressivament la llengua castellana.

2- Una fase de brutalitat física i legal, que tot haver-se iniciat i experimentat puntualment ja en el període anterior, esclatà  i fou carta de naturalesa a partir de la desfeta del 1707-14, amb els Decrets de Nova Planta. Una desfeta que fou la conseqüència lògica i inevitable de la manca de classes dirigents fidels a la nació que havia engendrat el període anterior. La nació, sense un generalat que planifiqués una defensa unitària, es defensà anàrquicament, territori per territori i ciutat per ciutat, i inevitablement sucumbí. En aquesta fase els atacs i les prohibicions a la llengua  foren implacables. I s’allarga fins la darrera guerra d’Espanya contra la nació catalana, on l’aferrissament de Franco contra la llengua, o sigui, contra el nostre signe d’identitat més clar,  és expressió del llarg genocidi a què hem estat i, encara estem sotmesos. Un genocidi que en aquesta etapa començà a emprar l’arma predilecta dels colonitzadors: el procés de substitució demogràfica amb l’entrada d’onades immigratòries massives, que havien de servir com a força de xoc per a desintegrar una nació i una llengua afeblida i castigada.

En aquest període, els continus càstigs i humiliacions que van haver de suportar els catalans, van defomar el nostra caràcter col.lectiu llevant-li aquells trets més combatius i vitals, i dibuixant el català servil, conformista i disposat a justificar els seus botxins que és el prototip actual de gran part dels nostres connacionals.

3- A la tercera etapa, iniciada amb la llufa de la “transició”, l’ammnèsia històrica que s’imposà  i la disfressa democràtica  amb què es vestí l’estat, serví als colonitzadors per bastir l’actual manipulació ideològica, imposar el bilingüisme, l’autèntica bomba activada per acabar el procés de substitució lingüística, i dotar-se de les seves armes modernes, no censurades per la comunitat internacional: els mitjans de comunicació i el Tribunal Constitucional, que els permet des de la legalitat cometre els abusos que els convenen.

La pretesa ignorància de l’existència d’aquest procés per part de tots els polítics que han exercit des de la transició ha legalitzat l’acció dels colonitzadors, dels traïdors i dels col.laboracionistes  dins mateix de la nació catalana, fent-la veure com un “dret democràtic” a defensar el seu punt de vista, enlloc de denunciar-la com el què és realment: un genocidi en tota regla de la nació catalana.

S’evita des de qualsevol esfera de poder la referència a la colonització i al genocidi a tots nivells que s’està perpetrant, perquè això els deixaria en evidència i  posaria en qüestió  la impunitat democràtica amb què s’escuda la brutalitat dels colonitzadors  i les claudicacions i genuflexions vergonyoses dels col.laboracionistes.

Però, aquesta obstinació a no voler dir les coses pel seu nom, no tant sols ha servit per armar els enemics de Catalunya, i els traïdors, sinó que també ha pervertit la possibilitat d’una resposta efectiva des de la societat civil, que en negar-se els arguments històrics que el concepte de colonització li forneix, ha caigut en la trampa que se li ha parat des de l’estat. Voler fer creure que hi ha els espanyols “bons”, que s’han identificat amb les esquerres, i els espanyols “dolents”, que, és clar, són el PP i afins. I aleshores es produeixen errors i cegueses tan greus com les que estan passant arran del tancament de TV3 a gran part de la nació. Com que s’han negat a verbalitzar la paraula colonització i a assumir que vivim un procés centenari orquestrat des de l’estat, on cada un dels seus braços juga el seu paper a la perfecció, carreguen els neulers contra els blaveros, i s’obliden que fou el partit socialista, exactament el discret Sr. Montilla, a la seva època de misnistre, qui  deixà les portes obertes als blaveros i cia, per fer el que ara estan fent.

Aquesta mateixa ceguesa converteix aquest actes genocides en tema de tertúlies on el dret de vida d’una nació i d’una llengua a casa seva, queda sotmés a la “sagrada” llei democràtica dels mai denominats”colonitzadors”. Valga’m Déu! Aquí per sobre de tot s’ha de ser demòcrata i justificar  qualsevol abús, i crim comés per l’estat mentre es faci emparat en la “seva” llei.

Sí, estem vivint les etapes finals del procés colonitzador que ha fet d’una nació gran, poderosa i respectada com era la Catalunya del s.XV, unes provincietes tristes i desvitalitzades en avançat estat d’assimilació. I la única possiblitat real d’aturar el procés i reverti-lo, de restituir-nos allò que ens correspon a través de la Independència, encara és titllat per molts com el caprici d’uns catalanets enfadats perquè la butxaca no els sona. I això, perquè des de les files independentistes encara no s’ha trobat, majoritàriament, la força per verbalitzar la paraula colonització, ni per acusar de genocides els estats que ens estan matant, ni per assenyalar i dir els noms i els cognoms de colonitzadors, traïdors i col.laboracionistes.

Si de veritat ens en volem sortir, i no acabar cremats en actituds resistencialistes que no porten enlloc, ara és l’hora de posar-nos drets i començar a dir les coses pel seu nom i a dir els noms dels qui han atemptat i atempten contra la nació catalana. Apropiar-nos dels arguments històrics que ens calen i desenmascarar els grans “demòcrates” és el pas necessari per caminar amb garanties cap a la independència, l’únic camí digne per a la nació catalana.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

El sacrilegi més tenaç contra la nació catalana l’han perpetrat tots aquells que arreu de la pàtria, però sobretot des dels centres de poder, no han estimat tota la profunditat de l’ésser nacional català, no han estat atents a les necessitats de la seva ànima, li han segrestat tota vida simbòlica i espiritual, li han negat la sacralitat, i l’han reduïda a una “fàbrica” que engreixa l’opressor i omple la nació d’oportunistes i rellogats. Xucladors de la sang de la pàtria.

L’han convertida en una esclava menyspreada, l’han desposseïda del seu caràcter. L’han aprimat i escapçat tant, que ara el més poderós de la nació catalana és la seva ombra, tots aquells trets que tot i ser nostres ja ni reconeixem com a propis: la força, la dignitat, el coratge, l’autoritat, el carisma, l’astúcia, l’odi……I és aquesta ombra, projectada sobre els nostres colonitzadors, la que s’abraona sobre nosaltres i ens devora.

I els mateixos que han banalitzat la nació tot reduint-la a una màquina de fer diners, ara que l’aigua els arriba al coll, són incapaços de veure-hi més enllà del trist panorama que ha engendrat la seva traïció a l’esperit de la pàtria.

Una traïció exhibida impúdicament i descarada per gran part dels polítics asseguts a les diferents administracions colonials en què han esquarterat la nació, i emmascarada barroerament per d’altres, que s’omplen la boca de discursos nacionals  ambigus, però l’enfonsen amb els seus actes dintre del llot i del fangar. Per a molts d’ells, la nació catalana es redueix, en el millor dels casos, a una xarxa d’interessos econòmics i de poder. Idòlatres. Carnassa. Miserables corruptors.

A la nostra nació no la salvarà aquesta “política” ni aquests “polítics”. Només una nova consciència fonamentada en la fidelitat i l’amor a la pàtria, una consciència que engendri una manera de ser i de fer sincera, tindrà el tremp necessari per a escombrar el vell ordre i iniciar la necessària regeneració nacional.

En aquest moment històric crucial, en què es decideix la vida o la mort de la nació catalana, la pàtria fa una crida a tots els homes i dones d’entranyes ardents, de cor generós i de ment humil, a tots els homes i dones  que vulguin esdevenir-ne el hereus, a fer una tasca solitària i costeruda, però inajornable. Retornar-li a la pàtria catalana, amb cada un dels nostres actes i pensaments, la sacralitat que li han arrabassat, tot aprenent a escoltar-ne el batec profund, estimant-la, servint-la. Integrant la seva ombra. Fent nostre l’esperit dels Templers que la van fer gran i foren els garants de la plenitud nacional. Aquesta era la seva tasca. Aquesta ha de ser la nostra.

La nova consciència ancorada en l’amor fidel serà l’autèntic fonament de la regeneració nacional. La pedra angular de la salvació de la nació catalana. Depèn de cada un de nosaltres que acabi emergint i quallant.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció